02/09/2022

La festa

3 min

Un dels personatges que en aquestes darreres setmanes d’estiu ha destacat en les portades de la premsa ha estat Sanna Marin, la primera ministra de Finlàndia, de la qual es van fer públics uns vídeos on ella surt en una festa ballant amb una actitud alegre i distesa. Malgrat que la bauxa no tenia res a veure ni amb les orgies de Berlusconi ni amb les festes clandestines de Boris Johnson, ha provocat una curiosa reacció en l’opinió pública del seu país que ha transcendit a les portades de bona part dels mitjans de comunicació. 

Les comunitats humanes estan plenes de paradoxes i aquest n’és un cas ben clar. Un dels primers principis de la democràcia és que el govern sigui encapçalat per un ciutadà corrent triat en unes eleccions en les quals han pogut participar la resta de ciutadans corrents. Per altra banda, no té lògica ni enlloc es diu que aquest ciutadà elegit hagi d’assumir unes limitacions en la seva esfera privada que resultarien absurdes si es volguessin imposar a la resta. Però, per alguna raó, el ciutadà corrent pensa que no està ben vist que els polítics es diverteixin com la resta de persones, tenguin vacances massa llargues o cobrin un sou proporcionat a la responsabilitat que assumeixen. 

Un dels problemes que tenen les democràcies actuals és que una part important dels electors pensen que el polític que ocupa un càrrec està al seu servei, entès això de forma gairebé literal. Això implica, per exemple, que el polític ha de sofrir estoicament els improperis que li puguin caure, ja que l’elector, com el client de la merceria, sempre ha de tenir raó. Però el fet de votar no pressuposa l’existència d’un suport racional ni atorga al votant una habilitat especial per entendre els assumptes públics. Dir que el client (o votant) sempre té raó és una estratègia comercial (o electoral) que té de cert el mateix que l’anunci del rentavaixelles que, amb dues gotes, renta tots els plats del sopar a la fresca.

Tot això no lleva que la crítica assenyada als polítics no sigui ben necessària, com tampoc no ens pot fer oblidar la realitat que entre la classe política, devora algunes persones brillants que fins i tot deixen carreres professionals per dedicar-se a la política, hi trobam també ineptes que supleixen les seves mancances per un afany i una dedicació al partit i a ells mateixos tan inútil com interessada. És veritat que la sensació general és que aquest segon grup és cada cop més nombrós, però tampoc ens ha d’estranyar si haver-se de dedicar a la política suposa sotmetre’s a l’escrutini acarnissat d’una opinió pública que moltes vegades es mou més per passions sobtades que per la reflexió sobre allò que és important. 

El cas de Sanna Marin és un bon exemple de la mediocritat d’una part significativa de l’opinió pública finesa, un país considerat tradicionalment obert i tolerant per la resta d’europeus. També ha posat de manifest l’oportunisme miserable d’altres polítics que han fet d’aquesta banalitat un assumpte d’estat. I tot això sense entrar en una qüestió que no és menor, que és la de saber si la polèmica hauria estat la mateixa si la primera ministra finesa, en lloc de dir-se Sanna, es digués Markus o Lars? Jo crec sincerament que no. 

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració

stats