Feijóo xuta i...

Els politòlegs qualifiquen la política actual de “líquida”. Vist el panorama, però, es deu tractar d’un líquid corrosiu que, ara per ara, arrasa tot el que troba pel camí...

Una de les característiques més evidents de la 'nova política' és la fragilitat i l’alta caducitat dels nous lideratges, que transiten la seva precària i efímera trajectòria en una muntanya russa cronometrada en nanomagnituds. 

Enfora queden els llegendaris lideratges clàssics com el de Winston Churchill, posem per cas. Resulta complicat explicar als més joves que lord Churchill va encadenar legislatures al Parlament Britànic durant més de sis dècades i que la seva darrera etapa pública –encara a primeríssima línia– va coincidir amb els prolegòmens de la guerra del Vietnam o amb el fenomen Beatle liderant les llistes de supervendes. 

Per fer-se una idea de la magnitud del trajecte, és bo recordar que va ser Churchill qui, 50 anys abans i com a Primer Lord de l’Almirallat, havia autoritzat personalment l’expedició a l’Antàrtida de l’Endurance d’Ernest Shackleton, que va requerir permisos especials a causa de la tot just esclatada Primera Guerra Mundial.

El contrast amb l’escenari polític actual és brutal i molt revelador. Ara, a cada costat de l’escaquer, els líders són encimbellats i enderrocats frenèticament, i esdevenen efímers articles de consum en la seva versió més tòxica: ni reutilitzables ni reciclables. Segurament el cas més espectacular és el dels principals candidats de les Generals del 2019 –Rivera, Iglesias, Casado–, ja acomiadats o amortitzats per les respectives formacions abans d’haver acabat la legislatura. Però n’hi ha d’altres: Ignacio González, Cristina Cifuentes, Susana Díaz, Biel Barceló, Mateu Isern, Laura Camargo, Miquel Comas, Chelo Huertas, Aurora Jhardi, Biel Company... Per no parlar de la prodigiosa acceleració de partícules de la política catalana, que és cas a part.

I és en aquest context polític de liquiditat tòxica i corrosiva que sorgeix el nou lideratge d’Alberto Núñez Feijóo, qualificat de diametralment oposat al model Casado, però que, en realitat, s’allunya igualment de la resta del panorama polític espanyol i aconsegueix construir un perfil propi, creïble i singular.

Ja en la gira interna del PP prèvia al congrés de Sevilla, Feijóo havia estat prou explícit i generós en declaracions de principis: vol una política “previsible”, que cerqui “consensos”, lluny d’estridències i que posi al centre la política pública. Defensa que l’experiència de gestió és fonamental i esquiva la batalla ideològica que altres correligionaris havien prioritzat amb tanta devoció com poca glòria. Repeteix convençut que “a Espanya sobren  frontisme i política de trinxeres i falten diàleg i paciència per construir grans consensos”, i arriba a la presidència del PP sense haver-s’hi postulat, sense transmetre la ingènua il·lusió d’un triunfito i fent la impressió de sentir la càrrega del càrrec.

Sorprèn que un seixantí de posat discret pugui fer al seu primer discurs presidencial unes afirmacions tan provocatives: “Deixem els carnets de patriotes i comencem a fer feina com a adults”. Feijóo va oferir un rumb propi sense “guerres culturals”, ni “enfrontaments permanents”, ni “debats estèrils o polèmiques forçades”, entre les quals va esmentar la igualtat i el terrorisme. Va demanar un canvi de “maneres, de rumb i de continguts”, va fer apologia del “respecte” i de la “política seriosa” i, ben extemporàniament, es va desmarcar d’”insults, hipèrboles i estridències”.

Feijóo ha explicitat la seva recepta: “Fiabilitat, maduresa, sentit d’estat i rumb clar”. I ha proposat deixar enrere els “entreteniments infantils” en què ha degenerat la política espanyola. 

Ja estam que això, per ara, només són paraules i que serà el dia a dia l’encarregat de confirmar o desmentir tan savis propòsits.  També és vera que no serà fàcil rebaixar els decibels i l’avidesa d’Ayuso, Prohens i altres líders populars populistes, però la internada per la banda dreta és ferma i convé prendre’n nota.

No és moment de continuar jugant a les ocurrències, a les gracietes vistoses i als titulars inflamables. S’ha acabat el temps d’agitar fantasmes i banderes. I això val per als partits polítics, però també apel·la a la responsabilitat dels mitjans de comunicació i de la societat civil.

Sobra tàctica i falta estratègia. L’inútil frenesí de les xarxes ens ha allunyat de la xarxa real i peremptòria: el carrer, la gent... La hiperpuresa i l’exaltació del matís ens ha fet inintel·ligibles.

El sentit comú, la connexió amb la realitat, l’establiment lògic de les prioritats, la capacitat de feina, la solidesa, la responsabilitat, la bona educació... sempre m’han semblat, en política, tan sexis i revolucionaris... Llàstima que per ara només sonin als antípodes.

Nanda Ramon és professora