No tota decisió política té una repercussió directa en el món de la cultura, però tota manifestació cultural, sigui quina sigui, acaba adquirint una dimensió política. Amb aquesta afirmació no volem reduir l'esfera de la cultura a la de la política, ni a l'inrevés. Simplement subratllem que es tracta de dos àmbits que no poden ser escindits de manera arbitrària. Quan una determinada institució, sigui pública o privada, decideix subvencionar o donar suport a una determinada manifestació cultural, no està fent gestió: està fent política en el sentit primigeni del mot. I no és el mateix donar suport a les exhibicions de puntes de coixí que a la música barroca, posem per cas. Ambdues manifestacions culturals són igualment respectables, però no culturalment equiparables, si més no des d’una perspectiva política plantejada a llarg termini. Triar-ne una o bé una altra, o potser totes alhora, implica prendre partit per un determinat model cultural que, suposadament, s’ajusta amb realisme a una situació concreta.
Com que aquí es tracta d’ajustar un producte amb unes necessitats socials que es consideren prioritàries, hi ha decisions que acaben resultant encertades i d'altres que són clarament errònies. En general, això només es pot avaluar a posteriori. En tot cas, s’ha de remarcar que no tot suport institucional a una determinada manifestació cultural és, per definició, positiu. Convé insistir-hi: no és que hi hagi manifestacions culturals bones i manifestacions culturals dolentes; el que hi ha són manifestacions culturals que en un moment concret concorden raonablement amb una determinada necessitat, i d'altres que no. La política cultural d’una nació sense estat, però, fa que aquesta harmonització sigui en el millor dels casos complexa, i en el pitjor directament impossible.
Actualment, tenir transferides les ambigües competències de cultura no vol dir gran cosa, per la senzilla raó que allò que anomenem cultura depèn, en realitat, de coses tan diverses com la possibilitat d'influir institucionalment en les majors del cinema nord-americà. Ras i curt: el Poder en majúscula, el Poder real, és la condició de possibilitat de qualsevol política cultural, sigui del biaix que sigui. Catalunya no disposa realment d’aquest poder i, en aquest sentit, un projecte ambiciós, integral, resulta una mica il·lusori. Fins no fa gaire, el problema era matisat –però de cap manera corregit– per un teixit econòmic important i per una societat civil motivada per una determinada idea de país. En molt poc temps, però, aquesta base empresarial s'ha fet fonedissa, amb lloables excepcions; per la seva banda, la societat civil catalana sembla, en general, una mica fatigada pel seu desagraït paper de substitució d’un estat inexistent, si més no en l’àmbit cultural. Compte: no parlo de capitulació, però sí d'un cert cansament. També d'un estrès cada cop més perceptible.
ERC ha aconseguit al Congrés quotes i incentius a la llei audiovisual. Es tracta d'una promesa política que ha acabat fent-se efectiva, tal com ho va subratllar fa poc Gabriel Rufián, i això és sens dubte una cosa meritòria. En tot cas, cal tenir en compte el matís decebedor que ahir va introduir el govern espanyol en aquest assumpte. De manera gairebé simultània, el Tribunal Suprem ha decretat una desfiguració de la immersió lingüística que, tot ignorant –o fent-ho veure– quin era i continua sent el seu sentit social, la transforma en una altra cosa per la via de l'escarransiment. Arribem així a una pregunta més aviat inquietant: per a què serveix fixar un determinat percentatge de quotes lingüístiques en l'àmbit audiovisual si el problema real, el problema de fons, rau en l'ús social del català? En cas de voler-nos narcotitzar amb mentides pietoses podríem respondre que aquestes quotes i incentius vigoritzaran l'ús social (real) del català, però tots sabem que no és així. Poden augmentar, i segurament augmentaran, el consum de productes audiovisuals en català, però això no té res a veure amb cap augment de l'ús social (real) del català. Insisteixo en la paraula "real" perquè tot això d'"el pot parlar", "l'entén", "el llegeix", etc. també era aplicable al llatí fins fa històricament molt poc. Només és un consol estadístic a la vora d'un fet simplement alarmant: l'ús –i disculpin la insistència– real de la llengua catalana es va atansant a la barrera psicològica del 30% de la població. Pocs romanços, doncs.
Reprenc el que he dit abans: el mínim que se'ls pot demanar a les polítiques culturals és que tinguin clar quines són les veritables prioritats, i fins i tot les urgències, en un moment concret, no en abstracte, i ara giren indiscutiblement entorn de l'ús social del català.
