11/06/2021

Un estiu excepcional

4 min

Quan ets petit, cada estiu és la primera estació de la resta de la teva vida. Si la mentalitat escolar –de la qual mai no acabem de desempallegar-nos– ens arrossega a considerar que l’any nou comença al setembre –la nit de Cap d’Any esdevindria, doncs, un ritual entre entranyable i hortera celebrat amb tres mesos de retard–, el mes de juny és el retorn al darrer referent emocional, a la pàgina que vàrem deixar marcada amb el punt de llibre: si la vida fos com una llibreria, els estius haurien de tenir la seva pròpia novel·la; una narració viscuda amb avidesa durant dos mesos i escaig i interrompuda indefectiblement al voltant de la segona quinzena de setembre i fins a l’estiu següent.

Els estius infantils tenen entitat pròpia i es podrien considerar alguna cosa així com una trama paral·lela a la principal. Quan ens fem adults, l’estiu és un parèntesi, un punt i apart; de petits, en canvi, l’estiu és l’època important i l’hivern és un tràmit llarg i farragós que només serveix per intensificar l’alegria que ens envaeix quan l’hivern s’acaba. Els estius d’infantesa són la prova del cotó del pas del temps –qui ha crescut més, qui s’ha tallat els cabells, a qui li ha canviat la veu o li han crescut els pits–; són una espera dolça, un cúmul d’expectatives treballades durant la resta de l’any; una idea, una projecció, un àlbum d’imatges mentals que comencem a visualitzar molt abans de tenir les fotos amb què podrem omplir-lo.

Aquest estiu que ja guaita té tots els punts per convertir-se, si no en un gran estiu, com a mínim en un estiu decent. Potser no serà el millor estiu de les nostres vides i segurament no destacarà per un gruix significatiu d’experiències noves. Tampoc crec que puguem separar-lo del context en què s’insereix: un any que havia de ser post-pandèmic però que serà més aviat un any de transició; la transició dels qui no vàrem viure la Transició. Ara bé, malgrat tot això –i sense oblidar mai el patiment físic i emocional que, de manera individual i col·lectiva, ens ha esquitxat amb més o menys duresa durant quinze mesos–, el ritme de vacunació i la flexibilització de moltes mesures i restriccions ens estan començant a retornar algunes coses que ens pensàvem que eren imprescindibles fins que ens vàrem veure obligats a prescindir-ne i ens ho varen semblar encara més. L’anunci de la pròpia vacunació com a invitació a l’abraçada només és equiparable a l’absència de besades com a mostra d’estimació: fa un any i mig que hem normalitzat l’absurd i els oxímorons com a elements fonamentals de la nostra quotidianitat. La represa del contacte físic mitjançant un gest tan proper, càlid i simple com l’abraçada és, de fet, un dels símptomes més evidents que aquest estiu està condemnat a ser un estiu excepcional –en el bon sentit, per variar.

Jo que sempre he adorat fer abraçades, m’adono que ara les recupero com qui tem haver-se oblidat de muntar en bicicleta: sé que no he perdut l’habilitat de fer-les, però m’hi entrego amb un punt d’incertesa, de recel, de por a estar provocant alguna mena de greuge malgrat que l’altra persona estigui completament vacunada. Encara no tinc clar si hi ha cap relació entre la intensitat de l’abraçada i un contagi eventual, ni si una besada petitona té el mateix impacte damunt la roba o a la cara o a la barba o al braç nu. Em passa sobretot amb les meves padrines: després d’un any i mig sense poder abraçar-les, m’hi apropo amb una prudència que se m’ha quedat enganxada: el problema d’acostumar-te a la vulnerabilitat pròpia i aliena és que t’acabes acostumant a la vulnerabilitat pròpia i aliena.

Aquest estiu, doncs, tindrà alguna cosa dels estius de quan érem petits, perquè serà el començament d’una altra cosa; d’una nova desinhibició en els afectes i d’una dosi d’esperança que ens cal recuperar passi el que passi: al cap i a la fi, aspirar a viure és legítim i limitar-se a sobreviure cansa. Quan aquest estiu entrem en contacte amb les rutines, les persones i els records que associem als mesos de calor; en reprendre la lectura de la gran novel·la que engloba tots els nostres capítols estivals; aleshores tornarem a sentir-nos protagonistes d’un guió en el qual –molt progressivament– ens permeten ficar-hi mà. Sobretot, però, i a banda que ens agradi viure els estius com una gran realitat paral·lela, aquest estiu ens cal posar el focus en els personatges secundaris de l’estiu, perquè després de tant de temps sense tenir-los a prop potser ens hem adonat que la pel·lícula, sense ells, perd molta gràcia.

PD: que el primer capítol del relat que podrem escriure sobre la nova realitat postpandèmica sigui, precisament, el corresponent a l’estiu no deixa de tenir, després de tot el que ens ha tocat viure, un punt de justícia poètica.

Escriptora
stats