Espasmes cadavèrics
A Cry Macho, la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, em va passar el mateix que a Rifkin’s Festival, de Woody Allen: des de la butaca d’una sala de cinema lliurement inspirada en les sales de cinema prepandèmiques, em vaig adonar d’una evidència que es podria fer extensible a altres noms de la indústria cinematogràfica –Robert de Niro, Robert Redford– i de fora: abans que continuar sent testimoni de la seva decadència, vaig concloure que prefereixo, de bon tros, trobar-los a faltar. Al cap i a la fi, hi ha paral·lelismes molt clars entre els vincles que ens uneixen a les persones que admirem a la pantalla i a les que estimem a la vida real, i, per això, com més preuada és la connexió emocional amb els seus anys bons, amb l’època daurada, amb l’esplendor a l’herba, més mal fa la sensació tan punyent d’etapa acabada, d’idil·li esgotat. Quan el que més ens agrada d’algú és el record del que va ser i del que ens va fer sentir alguna vegada, aleshores, i encara que costi d’admetre, és el moment de l’adeu.
Cry Macho em va provocar una mescladissa de sensacions ben desconcertants i contradictòries: d’una banda, vaig celebrar la –sempre relativa– bona salut física i intel·lectual d’un creador que, amb noranta-un anys, gosa posar-se darrere i davant d’una càmera mentre molts dels seus coetanis anònims amb prou feines es fixen l’objectiu vital (tan legítim) de no morir-se, encara. D’altra banda, però, també vaig sentir una llàstima que fins i tot era pitjor que la decepció normal i corrent, la mena de llàstima que és directament proporcional al respecte i la fascinació que fins aleshores m’havia despertat aquell cineasta.
En el cas de Cry Macho, a la mediocritat del guió, les interpretacions irregulars i, en general, la poca versemblança de la proposta, cal sumar-hi la decrepitud física inevitable d’un actor i director amb una trajectòria tan digna i sòlida que no es mereixia això que ell mateix s’ha fet: Clint Eastwood, en efecte, no hauria d’haver consentit afegir-se a la llista d’intèrprets que no saben quan aturar; que perden el sentit del ridícul en llegir un guió pensat per a un personatge vint anys més jove que, no obstant això –tal vegada influïts per un imaginari masclista que diu que els homes, a diferència de les dones, com més vells, més interessants–, ells es veuen ben capaços d’interpretar.
A Cry Macho, Eastwood em va fer pensar en aquella escena de 'L’irlandès', de Martin Scorsese, en què un Robert de Niro rejovenit digitalment per aparentar que té cinquanta anys pega coces a un home a la vorera del carrer. I és que la tecnologia pot perfeccionar-se fins a límits insospitats, però les puntades de peu d’un home de setanta-vuit anys seran sempre les puntades de peu –precàries, esforçades, gairebé entranyables– d’un home de setanta-vuit anys: de la mateixa manera que les operacions d’estètica no poden amagar l’edat que revelen unes mans arrugades o un coll que ha perdut la fermesa, encara no existeix cap filtre rejovenidor que sigui capaç de restar vint anys a una coça de padrinet.
És força paradoxal que, mentre les actrius busquen combatre –de manera francament perjudicial i contraproduent, moltes vegades– els signes de l’edat que tenen per poder interpretar personatges quinze o vint anys més grans a la pantalla –el darrer exemple, el de Rebecca Ferguson a la Dune de Denis Villeneuve, on Ferguson, de trenta-vuit anys a la vida real, fa de mare fictícia de l’actor de vint-i-sis anys (dotze menys que ella) Timothée Chalamet–, alguns actors siguin tan poc conscients de la pròpia decadència física associada inevitablement a la vellesa; a la consciència que, a diferència de James Dean, arriben mig segle tard a la possibilitat de morir joves i de deixar un cadàver bonic. L’aspecte d’Eastwood a Cry Macho sí que té alguna cosa de cadavèric, malgrat les bones intencions i el mèrit d’un actor i director que sembla decidit a (literalment) morir treballant. És per això que, com a espectador, és fàcil desitjar que Eastwood hagués signat el seu comiat del cinema amb Richard Jewell, la seva darrera i impecable proposta com a director, en comptes de posar-se davant de la càmera –qui sap si per darrera vegada– per recordar-nos que tornar vell també pot significar perdre la noció de la dignitat i la perspicàcia amb què s’han interpretat tants personatges complexos, exquisits, d’edats i circumstàncies coherents amb la pròpia etapa vital.
El gran Robert Redford també va flirtejar amb el patetisme quan va fer de runner octogenari i tenyit a Pacte de silenci. I encara que Redford, com Eastwood, Allen o De Niro, han fet prou obres mestres com per permetre’s alguna patinada, tots ells ens confirmen que, a vegades, una retirada a temps és el camí més segur a un comiat respectable, coherent, sense espasmes cadavèrics de darrera hora que deixin un rigor mortis grotesc.
