Escriure, cantar… mentre es fa la guerra
Dimarts passat, un taxi em traslladava de l’aeroport Chopin al centre de Varsòvia, amb la ràdio en marxa que despatxava èxits en polonès i en anglès. Hi havia força trànsit, i la taxista es va voler disculpar. Ens va explicar que, l’any cinquanta-dos, mentre el règim soviètic perpetrava violacions dels drets humans a la Polònia que havia ocupat amb l’excusa de la II Guerra Mundial, Stalin va voler fer un 'regal' als polonesos que contribuís a generar una mena de bon rotllo que, evidentment, no hi havia entre les dues poblacions: el dictador rus va obrir una votació popular perquè els polonesos triessin si s’estimaven més que els construís una xarxa de metro a la capital o un gran edifici per acollir entitats i associacions culturals i científiques, teatres, museus i acadèmies de les arts.
Si el govern espanyol us deixés triar entre construir-vos de franc una xarxa de transport públic o un centre de cultura i ciència, què li demanaríeu? La taxista, amb un to que alternava la cadència i els gestos de l’orgull i la sorna, del dolor i l’esperança, ens va assenyalar aleshores una construcció clacissista-socialista, un gratacel altíssim, de més de dos-cents metres, amb aquell aspecte d’imponent pseudoausteritat que tant ens impressiona. Malgrat que, gairebé setanta anys més tard, ja l’envolten altres gratacels de vidre i metall i amb formes estrambòtiques diverses, el Palac Kultur i Nauki és encara l’edifici més alt de la ciutat, una mena de punt de referència a les brúixoles i un formiguer d’activitat humana. I, malgrat que una part de la població el faria tombar, com a turista estrangera, em fa l’efecte que és meravellós: tant perquè gaudeixo d’admirar-ne les columnes i les estàtues art-decó d’homes i dones que llegeixen, reciten, actuen, ballen i, sobretot, transmeten la idea que la cultura és essencialment col·lectiva i un dret de tots, com perquè vibra amb moviment real d’una barreja de generacions que estan emprant la música, la literatura, el teatre, etc. per no oblidar, per no odiar, per 'refer-se'. Continua essent, però, un símbol de la cultura i la ciència dels altres, dels invasors. Dels qui els feren la guerra.
En un poema titulat Les tres paraules més estranyes, Wislawa Szymborska (en trad. de Joanna Bielak. Cafè Central, 2018) reflexiona: “Quan pronuncio la paraula Futur / la primera síl·laba ja se’n va al passat./ Quan pronuncio la paraula Silenci / el destrueixo./ Quan pronuncio la paraula Res / creo una cosa que no té cabuda en cap inexistència”. Gosaria reprendre el poema, continuar-lo, per afegir-hi dues paraules més. Si sabés ben bé com sortir-me’n, m’atreviria a confessar que quan pronuncio la paraula Cultura, m’allunyo d’una idea terrenal i impronunciable que m’abraça a la resta de persones (del present, passat i futur) amb les quals comparteixo aquesta 'idea', i m’atreviria a confessar que, quan pronuncio la paraula Guerra, la panxa se’m nua com quan dic una mentida, com quan parlo d’alguna cosa que estic fent veure que entenc o conec, però que de cap manera sé pair i que em va retornant –un coragre– sempre que sento dir a prop meu (o penso per dintre) la paraula Guerra.
Dimarts passat, s’informava d’uns missils possiblement russos que havien anat a petar probablement per un error de càlcul en territori polonès i que havien assassinat dues persones. Jo acabava d’aterrar a Varsòvia, i anava en un taxi amb la ràdio en marxa, que despatxava èxits en la llengua pròpia i en anglès, però en la qual cap locutor no va interrompre la programació per avisar de l’incident. Pel carrer no hi havia venedors de diaris anunciant l’última hora del conflicte, i ni a l’hotel ni a la universitat no ens van comentar el que havia passat: ens n’assebentàrem pels amics i familiars i les notícies i titulars que es compartien a les xarxes socials. Sigui com sigui, a devers dos-cents quilòmetres d’on soc ara, uns missils de guerra acaben d’assassinar dues persones, i només a un parell de centenars de quilòmetres més, hi ha civils (i soldats) que estan sent torturats o resisteixen dins d’una trinxera a la qual les cadenes de televisió més sensacionalistes també accedeixen per 'informar' des del front.
Mentrestant, jo soc allà mateix, i canto. Visito museus i llegeixo plaques i m’aturo als monuments dedicats a persones destacades o 'anònimes' de la ciutat que foren deportades i/o assassinades per l’estalinisme i pel nazisme. Camino a poc a poc, trepitjant amb delicadesa com per no ferir el paviment d’aquesta ciutat que ara sembla mig postissa perquè la van aniquilar, però va maldar per reconstruir-se completament, convençuda que recuperant el seu paisatge (els carrers, els edificis, els parcs) i la seva Cultura, recuperarà la identitat manllevada, la vida arrabassada.
