Escola i mitjans de comunicació (1992)

De l’article de Mar de Fontcuberta (Barcelona, 1946-2021) a la revista Perspectiva Escolar (XII-1992). Primera catedràtica de periodisme a Catalunya, Mar de Fontcuberta va promoure l’accés d’altres col·legues a la carrera acadèmica. Va morir el passat 24 de novembre. Havia fet de periodista al setmanari Mundo i de professora a la Universitat Pontifícia de Xile.

Els mitjans de comunicació s’han convertit en els principals impulsors de la circulació de coneixements. El ciutadà de la civilització de masses conviu amb ells i els té com un punt fonamental de referència. La gent parla del que parlen la televisió, la ràdio i la premsa, i ignora els esdeveniments que no han merescut la qualificació de noticiables. S’ha arribat a dir que tot allò que no surt als mitjans no existeix o no és important. En aquest sentit s’afirma que els mitjans de comunicació més que reflectir la realitat, la construeixen. Els mitjans fan un paper contradictori a la societat actual: per una banda aconsegueixen un apropament del món i una ampliació de coneixements molt important. Podem opinar del que passa a l’altra punta del planeta perquè els mitjans ens ho expliquen (“l’aldea global” de McLuhan). La transnacionalització dels mitjans de comunicació (enorme a l’era dels satèl·lits) representa un desenvolupament immens de la producció de missatges, que té tres conseqüències: a) increment importantíssim del volum d’informacions; b) homogeneïtzació de les fórmules periodístiques i dels continguts, dels receptors; c) priorització dels aspectes comercials de la comunicació en detriment de l’autèntica informació. […] Aleshores es planteja la necessitat de conèixer els mitjans a fons, de ser receptors crítics de la informació periodística. Escola i mitjans: un binomi complementari. Escola i mitjans tenen punts en comú: representen dues maneres d’apropar-se al món. Els objectius són els mateixos: descobrir la complexitat de la realitat i les diferents formes crítiques necessàries que permetrien desxifrar la realitat transmesa pels mitjans, analitzar-la, conèixer-la i divulgar-la. El fet que aquests objectius siguin complementaris i no contradictoris depèn de nosaltres. L’aplicació dels mitjans de comunicació a l’ensenyament generalment es mou entre dues posicions: la qualificació dels mitjans com a intrínsecament perversos, o l’acceptació acrítica dels seus continguts. La primera postura genera una desconfiança que es basa en abstraccions ideològiques més que en l’anàlisi concreta del procés de la comunicació. [...] La segona postura converteix els mitjans en un fi en si mateixos i no en instruments per adquirir un coneixement més ampli de l’entorn social. [...] La conversió del receptor en consumidor crític i exigent significa la possibilitat d’influir en els mitjans. La pressió social pot modificar, per exemple, actituds sexistes o racistes encara vigents a la premsa, la ràdio i la televisió. Aquesta pressió, però, només pot generar-se amb la formació d’una sensibilitat específica davant els mitjans de comunicació que converteixi el públic en quelcom més que un subjecte passiu i inerme davant l’allau comunicativa. Aquest és el repte que té l’escola i que suposa introduir un nou sentit (més real) a la vida quotidiana de l’alumne.