En defensa del populisme

Després del ressacón de les eleccions madrilenyes i la dimissió de Pablo Iglesias, potser convé allunyar-se un poc i agafar distància de la visió mainstream de la cosa pública. Em refereixo a aquesta forma d’entendre la política madrilenyocèntrica i que creu que el canvi neix, creix i es reprodueix a les institucions.

Si feim això, potser, podrem parlar de na Nancy Frasser. Ella va publicar l’any passat un llibre amb un títol profundament provocador ¡Contrahegemonía ya! Por un populismo progresista que se enfrente al neoliberalismo (Siglo XXI, 2020). La idea que planteja aquesta pensadora feminista és engrescadora per si mateixa, i connecta amb línies de pensament obertes per figures com Laclau, Mouffe i, fins i tot, Íñigo Errejón. Segons Fraser, des de l’esquerra s’ha d’impulsar una espècie de populisme que sigui capaç de fer front a l’auge de l’extrema dreta i donar respostes a les demandes de millora d’àmplies capes de la societat sense abandonar mai la lluita pels drets de les minories. És el que es denomina la lluita pel reconeixement i la redistribució.

Es construiria així una via de fer política des de l’esquerra que permetés als progressistes navegar la realitat d’aquest món neoliberal, sent capaços de passar de l’acció restaurativa a la constitutiva. És a dir, sent capaços de generar dinàmiques pròpies que posin l’agenda social dins el centre de la vida política.

Però abans de continuar, és necessari llevar prejudicis i aclarir conceptes... Què és per a nosaltres el populisme? El populisme no és una ideologia amb un programa prefixat ni és una forma d’estat en si, sinó més ben dit és una forma de fer política que s’ha donat a dreta i esquerra... (de Trump a Chávez, per exemple) i que no és nociva per la seva naturalesa, sinó depenent del contingut que se li dona. Així, tot depèn de si es fa contra la totalitat del sistema, sense respectar els drets i principis bàsics democràtics (com fa la dreta radical i neofeixista), o bé es fa des de la inclusió, la voluntat d’unitat i des de principis com la igualtat, la llibertat o la fraternitat.

S’ha de tenir clar que el populisme sorgeix quan el vell món dels partits polítics tradicionals no dona resposta a les demandes ciutadanes. Llavors, es genera un moment en què la gent necessita un espai que el pugui representar. És en aquest moment quan es creen opcions polítiques que desborden l’eix dreta-esquerra i plantegen, des de la transversalitat, un relat emotiu i proper a les demandes de la gent, tot vestint-lo amb unes formes irreverents i una comunicació fresca i diferent. Tot per crear un nou subjecte polític: “el poble”. És el que el primigeni Podemos d’Iglesias, Errejón i Monedero va fer en crear un discurs on contraposava la “gent normal” (petits empresaris, autònoms, treballadors) a “la casta” (grans banquers i oligarquia política).

Actualment (amb el permís del covid-19) es podria dir que vivim dins un moment de possibilitats populistes (si més no, mirau els resultats a la capital del regne). La democràcia viu en una tensió contant entre la llibertat individual i la necessària igualtat material per l’exercici dels drets democràtics. Aquesta paradoxa i contradicció constituent dels nostres sistemes polítics s’havia aconseguit vehicular el segle XX amb la distinció dreta i esquerra. Però després de la caiguda del mur de Berlín, la socialdemocràcia i els partits postcomunistes desdibuixaren els seus respectius projectes, acceptaren de fet el marc neoliberal i enterraren, a la pràctica, les diferències entre dreta i esquerra en matèria econòmica.

La conseqüència més clara d’aquest procés és que, a casa nostra, el debat polític s’ha reduït a la lluita pel reconeixement de la diferència i la necessària lluita pels drets civils i de les minories. S’arriba d’aquesta forma a una paradoxa teòrica: potser arribarà un dia que farem un món millor, en què l’home i la dona seran iguals, o on no hi haurà racisme ni homofòbia... llavors, en aquell punt de la història, els éssers humans seran explotats en igualtat de condicions pel mateix injust sistema.

Però com es concreta tot això del populisme a casa nostra? Realment, no ho sé. Segurament l’haurem de construir entre totes i tots, aquest populisme progressista. A rajaploma, però, podria dir que aquesta opció només triomfarà si teixeix una aliança amb els moviments socials de país, lluita per crear un nou sentit comú de la majoria (entenent en quins espais es genera) i suposa una reflexió tant col·lectiva com personal que avanci en la seva coherència. En aquest darrer punt, vull aturar-me. Hem d’entendre les flaqueses i falta de solidesa de l’espai progressista illenc, així com el paper privilegiat que gaudim com a persones en el taulell de joc d’un món desigual. Ens hem de replantejar com a individus, fills de l’heteropatriarcat i el lliure mercat. Hem de desconfinar l’amor, com diria Toni Aguiló. Així, esdevindrem poble. I això, amics, ser poble és el populisme d’esquerres.