09/07/2021

Elogi del periodisme apàtrida

4 min
Paper de diari triturat.

“Yo no soy patriota de mi medio”, em va dir Manuel Vázquez Montalbán en preguntar-li què opinarien a El País d’una crònica sobre el conflicte basc, bastant allunyada de la línia oficial del diari, que desestimava donar veu a les fonts abertzales, i encara més les de fora de la llei, que jo li havia presentat, en un viatge inoblidable de clandestinitats retrobades, poc abans de la seva mort.

Vázquez Montalbán, un dels grans periodistes del segle XX, era essencialment d’esquerres, passat per la presó en la lluita contra la dictadura, avalador de les causes perdudes de les “classes subalternes” d'on procedia, cantades pel nostre amic Raimon, i autor d’un llibre entrevista amb el subcomandant Marcos quan Chiapas era l’última revolució en curs. Vázquez Montalbán era tot això, i no va tenir cap problema d’identificació amb les capçaleres periodístiques per a qui va treballar, des de la Solidaridad Nacional falangista, on van debutar, fins a la revista Interviú, que comerciava sensacionalismes i allò tan rònec del destape, sempre femení.

Va guanyar el premi Planeta, i la seva producció literària, d’altra banda, es va fer força en aquesta casa que havia fundat un senyor franquista, amb el qual mantenia una bona relació, entre altres raons perquè el catàleg del grup va ser obert de mires des de bon començament. Tampoc no era patriota d’aquella pàtria, però gràcies a aquest empadronament contractual les seves novel·les negres van tenir un altaveu que probablement no haurien tingut si hagués triat publicar només amb editors que pensessin com ell.

Des de la distància qualitativa del mestre al deixeble, la meva experiència és prou similar, si més no en aquest territori de l’empadronament professional. Em va agradar treballar a l'Avui perquè em permetia fer periodisme en la meva llengua, però vaig haver de marxar perquè el periodisme en la meva llengua a partir d’un moment determinat no em va permetre tractar la guerra basca com jo la tractava, cosa que incloïa donar veu a ETA. Una entrevista amb el dirigent i cofundador Iulen Madariaga –traspassat a l’abril — censurada per l'Avui va ser la primera peça que vaig publicar a La Vanguardia, i a La Vanguardia vaig desplegar el tou més important del meu periodisme basc, que resulta que és un dels periodismes més importants de la meva vida. La primera entrevista d’Arnaldo Otegi fora de la premsa del seu cercle l'hi vaig fer jo i va ser portada de La Vanguardia

Els dos diaris que he esmentat, així com l’editorial, estan a hores d’ara estigmatitzats per una part sensible de l’independentisme, com també ho intenten amb l'ARA –el diari en què em llegeixen des d’aviat farà deu anys– per la seva aposta valenta d’informació sense edulcorants, de pluralitat de veus i, “al damunt dels nostres cants”, independent! El sobiranisme català és essencialment cosmopolita, mira a la Unió Europea, Escòcia i el Quebec. Però, en l’espai mediàtic, al costat de professionals d’acreditada trajectòria hi aflora un independentisme provincià, bel·ligerant amb periodistes perquè s’expressen on s’expressen, i amb indústries editorials, públiques i privades, que difonen en funció de criteris professionals d’actualitat, notícia i col·laboradors de tot l’espectre polític.

Torna un periodisme de tendència que el mateix periodisme de tendència havia deixat en obsolescència programada per manca de credibilitat. I el periodisme de tendència carrega tinta contra l’empresa periodística que encara juga amb fair play que a la seva pàtria de paper o audiovisual s’hi expressin periodistes i escriptors apàtrides. A Espanya, el periodisme de tendència es va mantenir fins i tot en capçaleres importants, tot i que més o menys maquillat per col·laboradors heterodoxos amb la funció de blanquejar el blau, tret d’honroses excepcions històriques, com les de Josep Maria Puigjaner i Ricard Lobo, que van plegar de La Razón a primers del 2004 quan van assistir a la primera gran andanada anticatalana. L’última mostra d’aquesta escora, a la qual podem anomenar tranquil·lament manipulació, és el tractament de l’informe del Consell d’Europa, que Àlex Gutiérrez explica bé al Pareu màquines del dia 23 .

A Catalunya, el Procés ens ha situat en unes coordenades de confrontació anteriors al GPS, revifa el periodisme de partit, dirigit a la seva clientela, per carregar-la d’arguments, donar-se recíprocament la raó, convocar-la i mobilitzar-la. Els preus d’aquesta perspectiva de biaix els coneixem per la història: es crea una realitat virtual maniquea, de bons angelitzats i dolents demonitzats, herois i covards, lleials i traïdors, s’amaguen les derrotes i es magnifiquen, quan no s’inventen, les victòries. Els nostres sempre guanyen. Crispetes a dojo.

Treballar en grans capçaleres proporciona al periodista antenes de molta audiència, mentre les empreses guanyen credibilitat i lectors a base del pluralisme dels seus col·laboradors i de la gosadia d’abordar temes tabú, en el meu cas ETA. També els revolucionaris i els líders de dissidències de tota mena juguen a aquest joc quan donen entrevistes o articles signats a mitjans generalistes de gran tiratge i/o influència, tot i que puguin ser de línia editorial oposada per l’àpex o pel vèrtex a les seves idees. Per aquesta confluència d’interessos, encara que contraposats en origen, el Time va entrevistar Bin Laden, com La Veu de Catalunya havia publicat una entrevista d’Eugeni Xammar amb Hitler.

Aquella conversa amb en Manolo Vázquez va acabar, com tantes altres, a les estovalles de Casa Leopoldo. Allà vam fer un àpat memorable amb Juan Mari Ollora, un dels artífexs del Pacte de Lizarra, principi del viatge al final de la violència. Ollora, el dirigent i parlamentari del PNB ideòleg del procés de pau, col·lecciona primeres edicions de llibres policíacs, i en Manolo li va dedicar la de Tatuaje, en la qual el detectiu Pepe Carvalho entronitza Casa Leopoldo. En acabat, vam parlar de la pàtria basca i la pàtria catalana i també vam fer un elogi del periodisme apàtrida.

Antoni Batista és periodista

stats