EscriptorEl carnaval és el temps de la subversió. Se suposa que és el moment d’abans de la quaresma, quan ja no es podria menjar carn i es restringien puritanament els excessos. La vella Quaresma no tolera ni mantenir relacions sexuals: temps d’abstinència i recolliment. Aquesta dialèctica entre el temps de la gresca i el temps de la contenció marca la dinàmica de les societats cristianes, tan assentades en el vell paganisme; el rei Carnestoltes i la vella Quaresma, el temps de la saragata més boja abans d’enterrar la sardina i conformar-se amb l’expiació.
‘Carnaval’ significa, diuen, ‘treure la carn’, carne lavare: abans d’expulsar-la de la taula se celebra, la carn, en sentit literal i figurat… El teòric de la literatura Mikhaïl Bakhtin ens va ensenyar a veure en el carnaval una de les formes de l’esperit de la novel·la moderna. Igual que durant aquesta festivitat, a la novel·la a partir del XIX es produeix l’intent de crear un món invertit, una disfressa que serveixi per criticar-ho tot, subvertir les ideologies dominants, muntar una festivitat comunitària i plural i orgiàstica que permeti riure’s del sant i de qui el vetlla, capgirar els valors establerts, fer befa del que pugui arribar a ser més sagrat i consentir que, d’aquesta manera, les classes marginades se sentin ‘reines per un dia’, a través de la disfressa i la mascarada. En el fons, el carnaval és una festa conservadora, doncs; permet la revolució en forma de farsa: tres dies de fer el burro abans de tornar al corral.
Dins el marc del carnaval, doncs, se solia permetre tot –era típic disfressar-se de monja, capellà, policia, monarca, autoritat–, encara que enguany hem vist fins a quin punt pot arribar aquesta provatura de provocar i divertir-se. Tots hem vist les imatges: en un poble manxec, Campo de Criptana, de 14.000 habitants, se’ls ha acudit fer una estranya comparsa de carnaval. S’han disfressat d’oficials nazis, de jueus amb estrella de David, i han posat damunt d’una carrossa un simulacre de forn crematori amb les xemeneies, tot en la línia de fer escarni de l’Holocaust. I a més en diuen així, Holocausto, de la parada, i tot entre balls i coreografies.
La veritat és que ho trobo repugnant. I cal tenir estómac per clavar-se aquestes ‘disfresses’ i provar de divertir-se, sigui participant-hi o simplement contemplant-ho. S’ha de ser molt ignorant, o molt cabró, o tenir ben pocs escrúpols per sentir que de la més gran carnisseria de la història, de la institucionalització tècnica de l’assassinat de masses, se’n pot fer una comparsa amb metralletes de plàstic i escots pronunciats.
Entenc perfectament que s’ha anat a burxar en allò més sagrat de la memòria culta europea, el record del que en cap cas volem tornar a veure: els camps d’extermini. I potser és en això, que ens hauríem de fixar; s’ha anat a fer befa d’un símbol de la memòria de les classes il·lustrades; el populatxo ha sentit que Auschwitz és una cosa que pertany a la cultura dels poderosos, cultes i llunyans. Per no parlar de l’antisemitisme explícit, sempre ben present en tota festa que tingui elements cristians. Sense l’antisemitisme secular de l’Església Catòlica no hauria estat possible l’Holocaust, com bé va reflexionar Daniel Goldhagen en un llibre extraordinari.
