16/04/2021

La dignitat en el sofriment

3 min

En una coincidència gairebé macabre, enmig d’una pandèmia que s’ha acarnissat amb els geriàtrics i la gent gran, fa cosa d’un mes es va aprovar una llei per regular l’eutanàsia. Malgrat que molts de mitjans l’han destacada com una fita de la democràcia, no tothom ho veu amb aquests ulls benèvols i, de fet, pens que la llei és ben lluny de vendre allò que els eslògans prometen.

Tots sabem que eutanàsia significa “bona mort” i sovint se la vincula a l’expressió “morir dignament”, qüestió que ja posa a prova el nostre sentit comú: la mort és inevitable, fins i tot natural, però que pugui ser bona o digna són figues d’un altre paner. De fet, la bona mort que la llei promet es planteja realment com a solució al problema del sofriment humà. Quan el sofriment físic o mental és prou gran, la persona afectada pot exigir que se l’ajudi per acabar amb la seva vida. No val per això qualsevol sofriment, sinó que ha de ser greu i sense possibilitats de cura o de pal·liació. En definitiva, la bondat de la mort ho és, no per acabar amb la vida, sinó per acabar amb el sofriment.

No cal dir que és ben normal que les persones que es troben en una situació en la qual es veuen ja incapaces de vèncer la malaltia i de poder gaudir de pocs moments de pau vulguin posar fi a tot plegat. Altra cosa és que la mort sigui l’única alternativa i que no n’hi hagi d’altres, com ara fàrmacs que suprimeixin el dolor o suposin una sedació intensa. En qualsevol cas, els que per ara tenim la fortuna de gaudir d’un cert grau de salut –és a dir, la gran majoria de la ciutadania– veiem que el que sembla voler fer aquesta llei és declarar indigne el sofriment, i això, ens agradi o no, és perillosament inhumà.

El sofriment no el vol ningú, però, com la mort, és natural i inevitable. Tots envellim i tots, més prest o més tard, emmalaltim, veiem minvades les nostres capacitats i sentim que passam a ser una càrrega per als altres. Com diu la dita, a partir d’una certa edat, qui no té que esperi. Però el sofriment no fa indigna la nostra vida ni ens fa indignes no voler desitjar la mort i fugir de tot això. I és molt perillós i cruel que des de les més altes instàncies del poder s’enviï el missatge que la dignitat de la persona troba la seva plenitud rebutjant el sofriment i demanant que es posi fi a la seva vida.

Jo som incapaç de jutjar si algú, davant un mal incurable i un sofriment atroç, decideix suïcidar-se, com tampoc condemnaria les persones properes que l’ajudin. Però el que em costa d’acceptar és que s’enviï el missatge que aquesta decisió és més digna que la d’assumir la condició sofrent amb el màxim de pau i serenor possible. O que es pressuposi que la dignitat humana és una qualitat mal·leable que pot variar segons les circumstàncies de cada un o, pitjor encara, quan la persona que sofreix suposa també una càrrega per als familiars i per a la societat. I això és perillós perquè sabem per experiència que, quan enfilam aquests camins, les solucions legals que ofereixen les autoritats fan més por que una calabruixada.

Joan Mesquida és Doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració

stats