Per un sol volt de diferència i fregant un empat de ressonàncies (que no de dimensions) cupaires, l’assemblea de MÉS per Mallorca ha decidit aquesta setmana que acudirà a les pròximes eleccions europees colze amb colze amb Compromís pel País Valencià, en comptes de fer-ho amb Esquerra Republicana de Catalunya, que s’hi presenta amb Oriol Junqueras al capdavant. Ho dic per si a qualcú li havia passat per malla: l’exvicepresident de la Generalitat de Catalunya està privat de llibertat, segrestat per l’estat espanyol, des de fa més de 14 mesos. Record també, per als més desmemoriats, que tot això ha passat sense judici previ.
La decisió em sorprèn, més que res, per l’acord de les cúpules dels partits perquè MÉS i Esquerra concorrin plegats a les pròximes eleccions autonòmiques. No em ve de nou, però, que el partit que ara lideren Busquets i Balboa prengui decisions que l’allunyen de l’autoreferencialitat, de l’autocentrament i del desacomplexament necessari perquè el nostre poble esdevingui, si així ho vol i ho desitja, un subjecte fort i sa que s’alliberi de l’argolla que mira de fer-lo desaparèixer des de fa més de tres segles.
No em desagrada el tarannà batallador de Compromís pel País Valencià. No em desagrada el batle de València, Joan Ribó; ni la combativa i eloqüent Mònica Oltra, ni el diputat a les Corts espanyoles Joan Baldoví. A voltes voldria tarannàs com aquests entre els nostres polítics, que massa sovint pequen de llepar-se les ferides, de parlar amb la boca petita, d’amagar darrere eufemismes les veritats atàviques i imponderables que tots els volem sentir.
Cal recordar, però, que damunt la taula tenim dues qüestions que cremen a l’agenda de qualsevol personeta que se senti i es faci dir sobiranista i demòcrata. D’una banda, el procés (conflicte, en podem dir ja?) d’independència del Principat de Catalunya. Un procés que manté mobilitzada la societat del Principat des de fa gairebé una dècada i que ni abans amb el govern agressiu del Partit Popular, ni ara amb el govern ‘amic’ del Partit Socialista de Pedro Sánchez és en vies de resolució. Ans al contrari, la situació no té tornada enrere i l’acarnissament de l’Estat amb els components del Govern Puigdemont no ha fet més que enquistar el problema. De l’altra, hi ha el qüestionament de la democràcia a l’estat espanyol. Polítics exiliats i empresonats, el Govern de la Generalitat intervingut en un primer moment i sota l’amenaça constant d’una nova intervenció, el rebrotament d’una extrema dreta amb cara i ulls, a cara destapada i amb l’aval dels ‘centristes’ del PP i dels ‘progressistes’ de Ciutadans, una separació de poders del tot inexistent i una ànsia d’eliminació de qualsevol diferència respecte de la uniformitat espanyola demostren una regressió democràtica sense precedents (si és que qualque dia, de veres, hi varen arribar a creure).
Puc comprendre el vot contrari de la gent de MÉS a Junqueras sota un argument sobiranista. Que si no hem de pretendre ser com ells, que si aquí estam en un altre moment, que si el nostre ritme és diferent, que si parlam català però no ho acabam de ser, que sí. Que sí, que sí. Ho entenc, tot i no compartir-ho.
Ara bé, no m’entra dins la cervellera l’argument democràtic. Senyores i senyors de MÉS per Mallorca: tenim presos polítics. Hi ha gent tancada pel simple fet, atenció, d’haver pretès aplicar el programa electoral amb què es presentaven. Gent de pau. Gent indiscutiblement democràtica que, per una vegada, punyetes, va obeir el mandat dels seus votants, que són la majoria del país. Fa més d’un any que estan tancats. La democràcia, quan està en qüestió, no entén d’estratègies, ni de complexos, ni de bregues partidistes.
I, tanmateix, estic segur que, malgrat la travelada, aquests dos partits sabran remar en la mateixa direcció a les pròximes autonòmiques per consolidar no sols un full de ruta, sinó sobretot un relat capaç de fer concloure en un mateix discurs el progrés del nostre poble en valors com la igualtat entre les persones, la igualtat entre homes i dones, la protecció del medi ambient i la necessitat imperiosa d’emancipar-nos del jou espanyol per poder perviure com a poble dins el món.
Per a mi és una llàstima, un fracàs, una decepció, que MÉS i Esquerra Republicana no puguin anar junts a les pròximes eleccions europees. Jo votaré independència i democràcia, sense tàctiques, sense por, sense prejudicis. Per la llibertat.
