Delulu o la utopia paralitzant

Sí, el títol pot resultar desconcertant. Ho sé. I això que podria haver estat pitjor. La primera versió era 'Que tots els teus delulus tornin trululus perquè ser delulu és la solulu”. Som a l’Univers TikTok. On, si no?

És el fenomen delulu, que és tendència a la xarxa, encara que això no sigui garantia de res perquè fa dos dies ho era el bone smashing, que, tot i que sembli increïble, és la moda de copejar-se repetidament la cara amb algun objecte contundent –un martell, una maça, un aprimador...–, cada dia i durant mesos o anys, per aconseguir “canviar la fesomia d'un mateix". Ens extingim, ja és oficial.

Ara que també hauríem pogut il·lustrar la nostra imminent extinció amb un altre hit de TikTok: els plors desconsolats de @brielleybelly123, que no se’n sap avenir que ara que a la fi ha aconseguit la seva primera ocupació, hagi de fer horari de 9 a 17 h i, a més, en una feina presencial (!!), cosa que l’obliga a invertir temps en el trajecte d’anada i tornada. Pobra. D’ençà que vaig saber de la seva història, que em costa dormir a les nits... Els seus ulls negats de rímel han fet la volta al món i han aconseguit més de dos milions de reproduccions. Senyal que la gent no està tan enfeinada com la pobra @brielleybelly123 i pot perdre el temps visualitzant bajanades.

Però no ens desviem: érem al delulu. Certament, és un fenomen mal de descriure, però, sobretot, és que fa peresa. Molta peresa. Especialment, en llegir els transcendents articles que li dediquen prestigioses capçaleres com The New York Times o The Guardian, on el delulu és qualificat de “corrent filosòfic” i és minuciosament disseccionat per psicòlegs i altres especialistes.  

En resum, que és la nova moda que triomfa entre els zoomers i els millennials més joves, que té les arrels en el K-pop (música pop coreana) i que ja ha generat milions de visualitzacions i una incipient edició de marxandatge.

Delulu es podria traduir –molt mutatis mutandis– com a 'deliri', en el sentit d’objectiu il·lusori i/o esbojarrat, que no té la més mínima possibilitat d’acabar realitzant-se. El pla és proposar-se metes absolutament inabastables, cosa que, suposadament, proporciona ipso facto una forta dosi de felicitat i ens situa en la direcció adequada.

Els fonaments 'filosòfics' de l’artefacte són coneguts i s’emmarquen dins allò que podríem dir 'pensament positiu' i 'literatura' motivacional: “Si desitges alguna cosa amb molta força i hi poses tota la teva passió i dedicació, l'univers sencer conspira perquè ho aconseguesquis”, Paulo Coelho dixit.

La veritat és que la utopia té bona fama i els pobres que s’atreveixen a avisar de les seves limitacions i contraindicacions en nom del realisme i la racionalitat són acusats sovint d’aixafabandúrries o coses pitjors. Socialment sempre és més recomanable mantenir-se en el bàndol utòpic (ara, delulu) i evitar-se problemes i discussions estèrils.

Així que tots preferim recordar Eduardo Galeano traçant el bell símil entre la utopia i la línia de l’horitzó, que mai s’assoleix, però que ens serveix per avançar. O la història del nin que tirava pedres a la Lluna i que, tot i no arribar-hi mai, aconseguia ser el nin del poble que les tirava més enfora. Històries d’autosuperació, catarsis motivacionals, lemes d’autoajuda... Les xarxes (i les aules) en van plenes.

S’ha de dir que sí que hi ha qui alerta del perill d’un pensament positiu immotivat i d’una autoconfiança il·limitada que, sense el contrapès de la realitat, poden esdevenir fàcilment un gran autoengany i una patètica happycràcia. I acabar atraient tot el contrari del que es persegueix: crispació, decepció i derrotisme.

La possibilitat d’una frustració irreparable és un dels grans perills de la mentalitat delulu. Però n’hi ha més. Contràriament als que proposen el delulu com una estratègia eficaç per activar-se i avançar, n’hi ha que assenyalen el seu efecte paralitzant. Plantejar-se metes estratosfèriques sense la més mínima connexió amb la realitat no sol incentivar l’acció. Ans al contrari.

Proposar-se impossibles i fiar-ho tot a la seva consecució –sense acompanyar-ho d’una estratègia viable i d’una molt notable capacitat de sacrifici i organització– pot ser un somni, però no un objectiu. Per ventura ajuda a evadir-se de la precarietat circumdant i a ser indulgent amb el propi fracàs, però segur que no fa avançar.

Mirar massa enfora fa oblidar el que és més a prop. Els maximalismes i els propòsits desorbitats alimenten les emocions exacerbades, el postureig retòric i l’autorelat impostat, però impedeixen centrar-se en els problemes del dia a dia, que són els que importen, i en les accions quotidianes, que són les que fan avançar.

Ho he vist en molts de joves. I, ja em perdonareu, també en la gestió de qualque país.