15/10/2022

Decreixement?

3 min

La crisi climàtica planteja un gran repte a la humanitat. Les emissions de CO i altres gasos d’efecte hivernacle es continuen acumulant a l’atmosfera en una tendència que els successius acords internacionals sobre el clima han estat incapaços d’aturar. No sabem del cert les conseqüències de l’escalfament del planeta, però podrien ser excepcionalment greus. Per tant, té tot el sentit del món prendre mesures preventives per limitar els impactes negatius de l’efecte hivernacle en les nostres societats i els ecosistemes naturals.

L’escassa efectivitat dels acords internacionals no és sorprenent. Els interessos dels països negociadors són sovint antagònics i el clima geopolític internacional no facilita gens la comunicació i l’entesa. Tampoc ajuda la confusió conceptual sobre les mesures de política econòmica i regulació que millor poden contribuir a resoldre el problema.

De manera singular, és important descartar que –com alguns suggereixen– la solució es pugui trobar en el decreixement, en la disminució de l’activitat econòmica dels humans al planeta. Aquest és un plantejament mecanicista segons el qual es considera que, com que el planeta és finit, també ho han de ser les activitats productives i de consum de la humanitat, ja que si no els humans exhauriríem els recursos naturals que tenim a la nostra disposició.

Aquesta no és una polèmica nova. Ja es va plantejar fa més de quaranta anys, amb motiu de les primeres crisis del petroli. Dos dels polemistes principals d’aquella època, l’entomòleg Paul R. Ehrlich i l’economista Julian L. Simon, fins i tot van fer una famosa aposta pública. Ehrlich argumentava que l’escassedat de les primeres matèries n’augmentaria el preu de manera desorbitada. Simon, al contrari, creia que els augments de preu no serien significatius, ja que a mesura que aquests materials fossin comparativament insuficients i cars, la iniciativa i la inventiva humana cercaria, i trobaria, tecnologies alternatives per substituir-los o evitar-ne l’ús en els processos productius. Per la seva aposta van escollir el coure, el crom, el níquel, el tungstè i l’estany, i deu anys després Simon va guanyar, ja que els preus d’aquestes matèries no sols no van pujar de preu sinó que van baixar de mitjana un 38%.

La història d’Ehrlich i Simon ens hauria de prevenir sobre les lectures simplistes dels fenòmens econòmics, ja que sovint infravaloren, per bé i per mal, el paper clau en el futur de l’economia de la creativitat humana i els incentius del sistema de lliure mercat.

El creixement econòmic és compatible amb la reducció d’emissions. De fet, ho hem comprovat a l’economia espanyola al llarg dels darrers quinze anys. Les emissions totals s’han reduït en un 38%, al mateix temps que l’activitat econòmica, el PIB, augmentava un 21% en euros constants. El creixement econòmic no sols és compatible amb la lluita contra l’escalfament global. És, a més, necessari per poder portar a terme aquesta lluita amb èxit.

En primer lloc perquè quan es preconitza la via del decreixement potser no es té prou consciència del que això comporta. En una economia estancada les tensions socials i polítiques es multipliquen, ja que és impossible evitar que l’atur augmenti, i els recursos fiscals per portar a terme polítiques de redistribució i polítiques de l’estat del benestar disminueixen radicalment. Però, a més, el creixement econòmic és absolutament imprescindible per generar els recursos financers que seran necessaris per portar a bon terme l’estratègia de reducció d’emissions.

A Espanya la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle s’ha aconseguit mantenint el creixement econòmic, ja que ha augmentat l’eficiència en emissions de la producció. El contingut en emissions del PIB ha disminuït any rere any, a una taxa mitjana de quasi el 5% anual. És un èxit, però és insuficient, i caldrà doblar aquest ritme de millora en l’eficiència si pretenem arribar a l’objectiu d’emissions zero als voltants de meitats de segle.

Aconseguir aquest objectiu exigeix un marc de regulació estable, que afavoreixi la transició cap a tecnologies que redueixen les emissions. És a dir, uns senyals de preus (incloent taxes i subsidis) raonablement clars i predictibles per als emprenedors. Requereix també un esforç inversor molt significatiu. I la inversió productiva, la inversió en noves tecnologies, no és possible si no hi ha prèviament un creixement que permeti generar estalvi i finançar de manera sòlida els projectes de futur.

stats