SociòlegEl cunyadisme, o l’art d’opinar de tot del que es parla tant si es coneix com si no, ha trobat un filó en la pandèmia. Era d’esperar, en un escenari internacional que ens recorda molt les pel·lícules de ciència-ficció distòpiques, la temptació era massa gran. S’afegeix al banyat que els mitjans per a produir i consumir grans dosis d’informació pseudocientífica siguin més a l’abast que mai. I no ho dic només perquè avui dia tenim infinitat d’eines tecnològiques que ens permeten traspassar informació d’una punta a l’altra del globus a temps real, sinó perquè si una cosa ha abundat aquests mesos ha estat temps per a consumir-la.
En general associam el cunyadisme a la dreta més rància i inculta, al Torrente o mascle ibèric de tota la vida que arreglaria el país amb quatre closcades i manu militari. Sentir parlar d’un cunyat ens evoca la imatge dels personatges dels rancio facts de la revista satírica El jueves. Homes de camisa oberta que a força de sol i ombres i rebentats pontifiquen des d’una barra de bar mostosa. I no és que no n’hi hagi, d’aquests cunyats, però a l’altre extrem tampoc en falten i, curiosament, amb la pandèmia uns i altres van junts i es retroalimenten. Perquè el cunyadisme pandèmic, amb totes les particularitats que vulguem, és ideològicament transversal.
Evidentment no tota la informació crítica sobre el coronavirus i la seva gestió és fruit de la indocumentació. Hi ha de tot i ja està bé que existeixi una visió crítica que vagi més enllà de les fonts oficials. Sempre és necessari el dubte i la investigació per a l’avanç científic i, com no, periodístic. Ara bé, una cosa és això i l’altra transmetre desbarats sense contrastar a la recerca d’uns quants likes al Facebook o, el que és més preocupant, per propagar una o altra ideologia o neura personal. I des de fa sis mesos que surten com bolets saturant-nos i desintformant-nos.
La diversitat de teories és enorme i contradictòria. Des dels qui neguen l’existència del coronavirus afirmant que tot plegat és un invent dels poders fàctics per inocular-nos vacunes amb xips ocults fins als qui creuen que tot respon a un pla orquestrat pel govern per a liquidar aquella “població improductiva”. L’altre dia, el caixer del supermercat ens ho confirmava a tots els qui fèiem coa. El seu cunyat tenia un amic caporal de la Guàrdia Civil que li ho havia explicat tot. Resulta que el virus va ser creat per a matar vells i sanejar l’economia però, ai las!, se’ls va escapar de les mans. Tanta sort que hi afegí això darrer perquè, vist el desastre econòmic que patim, seria el negoci de na Peix Frit de les conspiracions.
Tampoc falten els qui de tant escoltar Manu Chao creuen que per fi la “Pacha mama” ens castiga per tanta ofensa a la natura. Ja era hora! I devem ser pecadors de fa temps, perquè no és la primera pandèmia que patim com a espècie ni la més devastadora i, vist el panorama, no crec que sigui la darrera. Sentint-los, hom percep una certa alegria en l’exposició del diagnòstic i, qui sap, esperança de ser salvats com a gratificació ecofriendly per ser dels pocs qui saben que el paper film va al contenidor del plàstic.
Tot plegat ens hauria de conduir a reflexionar. Als anys noranta molts suposàrem ingènuament que internet fomentaria la democràcia en l’accés i control a la informació. Una veritat a mitges perquè, més que informació, el que tenim és sobreinformació i massa sovint som incapaços de destriar el que és cert del que és una fake news. En conseqüència, posam la informació brossa al mateix nivell que la contrastada. Ens passa com amb el menjar. Si no tenim una cultura gastronòmica i nutricional al darrere, el més probable és que acabem abusant del fast food. Per això mateix, la transparència i l’educació crítica són ara per ara el millor antídot.
