Des d’aquestes línies, s’ha cridat l’atenció en nombroses ocasions sobre la manca d’adquisició pública de patrimoni artístic que, des de fa una dècada, tenim a les Balears. Ens hem demanat quants dels nostres museus poden seguir una política més o menys estable de compra d’obres, i n’hem donat tot seguit la resposta: cap. I hem alertat dels perills que les úniques adquisicions que es fan d’un temps ençà sorgeixin directament de l’àmbit polític, cosa que significa una pràctica sense criteri i que s’assembla a processos poc recomanables, per no dir res més gruixat.
El cap de setmana passat, Elena Vallés, des del Diario de Mallorca, posava dades a les adquisicions de l’any 2019. Millor dit, donava les que podia perquè, com ella mateixa informava, n’hi ha que no estan comptabilitzades i, com resumia al titular, les compres d’art en les institucions són poques i opaques. Que es declari haver gastat el 2019 un total de 13.000 euros reflecteix la dimensió del despropòsit i de la precarització que es fa des de les institucions. I tampoc és cert això dels 13.000 euros –i no em referesc a la notícia, que ho explica bé–, perquè només l’Antoni Ribas adquirit pel Consell, del preu del qual no hi ha informació, pot duplicar aquesta quantitat.
Qualsevol país ha de tenir un pla per a la configuració d’una col·lecció d’art pública. L’adquisició de patrimoni historicoartístic no és un capritx, i en cap cas no pot ser considerada una iniciativa només per a les èpoques de bonança. És un deure del present també amb el futur, perquè serà el testimoni per explicar la nostra història, i no només artística. Per això, s’ha de fer un pla, se n’ha de definir el model i s’hi han de posar els recursos per dur-lo endavant. Són menys dels que es pot pensar.
Des d’aquestes línies, intentaré esbossar quin crec que hauria de ser el model i alguns dels criteris: La col·lecció pública d’un país hauria de poder explicar el més significatiu de l’art que s’hi ha fet –artistes consagrats i els grans emergents, com també els principals moviments, èpoques i llenguatges–, i contextualitzar-ho en l’àmbit internacional. Hauria de ser una col·lecció única, en cap cas una per institució, tot i que el bessó sorgiria de la coordinació de les ‘col·leccions’ ja existents. Hauria de ser un exemple de coordinació institucional. Hauria de tenir un equip professional responsable de construir el relat, analitzar les necessitats, cercar les peces i proposar-ne la compra, atenent a un preu digne i no precaritzador per als artistes. Caldria posar els recursos per facilitar que també es nodreixi de llegats i donacions de particulars, sempre que s’ajustin als criteris. Hauria de comptar amb un equip tècnic per dur-ne el registe, la conservació i els moviments. S’hauria d’habilitar un magatzem amb les condicions òptimes per a la custòdia de les peces –no n’hi ha cap a les Balears que les reuneixi. I, des de la política, la seva funció hauria de ser dotar una partida anual amb aquest propòsit i posar els recursos per fer-ho possible. De moment, no s’acompleix res de tot això.
