De moment el pelo, com l’àvia, un si és no és; li faig un pijama de ratlles. Deia: “És que si no, és massa ingrat”. També ho faig així amb el cogombre. Quan me’l donen pelat del tot, despullat, em sembla avorrit. Un cop tallat, cap a la cassola. I un cop enrossit el cobreixo d’aigua. De caldo de pollastre no n’hi posaria mai. Em sembla una trampota, com si ara, en aquest article, els engaltés molts punts i a part.
Només per fer-ho passador.
Només per fer-ho fàcil.
El caldo de pollastre i els punts i a part emmascaren i igualen.
Penso en aquells cuiners que han caigut del cavall i han “descobert”, tard, l’eròtica de la verdura. Ens han comunicat la bona nova posant a les cartes orgies de lletsons, per exemple (que els avis anaven a buscar a la via del tren, durant la guerra). A aquests cuiners, ardorosos, els he vist fer coses com ara tallar l’enciam en juliana. Ai, ai, jo el posaria a la plàtera sempre fulla per fulla pel plaer de sentir-lo cruixir a la boca. Per a mi, el requisit màxim és que em toqui l’ull (el “lluc”). El meu enciam preferit del món, doncs, és el dels tres ulls, del Bages. Als cuiners neoverdúrics els he vist, sobretot, “fer les verdures al dente”. Ara sí. Aquest punt i a part és per confessar.
L’estic fent molt, aquest carbassó. Arribarà un moment que a la cassola només hi quedaran sencers els trossets de pell. Trossets verds nedant en un fons gairebé blanc. Abans de la invenció del minipímer i de la thermomix, hom lligava salses a mà, com l’allioli, i feia les cremes amb un passapuré manual o potser com jo l'estic fent ara. Que es faci, que es faci la crema d’aquest carbassó, que no ha merescut una cocció més noble i vistosa. Sí, sí, ja ho sé. La mongeta “massa feta” perd. Però, per a mi, la massa crua s’iguala a la de súper. Sí, sí. Un cep massa fet perd, però, per a mi, un cep cru s’iguala al xampinyó. I ara, ja, m’agenollo, amb les orelles de burro i a les mans la cassola del carbassó fet, refet, fetíssim.
