L’esforç titànic de tornar a la realitat
Des de ben petita m’he acostumat a fugir de la realitat per diverses vies, perquè la realitat em ve grossa, em posa nerviosa, m’asfixia, em posa trista. En definitiva, el món real de vegades se’m fa tan hostil que no sé si ho podré suportar. Una d’elles és ben senzilla: somiar desperta, una recepta barata i eficaç.
Ja he recollit el Nobel de literatura en diverses ocasions, sempre molt emocionada i agraïda, amb molta humilitat. També he guanyat l’Oscar al millor guió per una història que em ronda fa anys, que començ almanco un pic per setmana i que sempre acaba a la paperera de l’ordinador –que l’ordinador tingui una paperera és una cosa ben peculiar. El director n’és sempre Paolo Sorrentino qui, després de llegir els meus escrits, té la necessitat imperiosa de treballar amb mi, així que col·labor amb ell de manera generosa. He fet recitals de piano, de violoncel i de violí, amb el públic extasiat per les meves habilitats. I també he estat una estrella del rock independent, deixant-me la veu mentre destròs una guitarra amb la ràbia que els temps que m’han tocat viure m’ha provocat. He viscut, sempre a cases de camp, a Rússia, Escòcia, Islàndia i el Japó, amb veïns que em veien com a una estrangera misteriosa, tota sola, només amb el meu ca. I he liderat un parell de revolucions de manera implacable.
La música posa moltes vegades la banda sonora a les meves històries imaginades. No podria viure a Rússia sense Txaikovski ni triomfar damunt d’un escenari sense PJ Harvey. Les meves pel·lícules amb Sorrentino solen tenir bandes sonores ben interessants, i de vegades algun grup que hem descobert també ha guanyat un Oscar gràcies a l’oportunitat que li hem donat.
Després estan els llibres, els meus amics des que va aparèixer per ca meva un tom de 13 Rue del Percebe i després una col·lecció de Julio Verne editada per Bruguera, que alternava els textos amb el còmic –no puc oblidar la sensació de vertigen quan el capità Nemo apareixia en escena, perquè em feia por i m’atreia a la vegada. Però, és estrany, no va ser fins als 17 anys que em vaig diluir dins d’un llibre, que la meva persona va desaparèixer per complet i que vaig viure una experiència gairebé al·lucinatòria. Va ser després que un professor em recomanàs llegir Tolstoi. Vaig agafar Guerra i Pau amb certa resignació i vaig acabar al·lucinant. Què era allò? Què m’estava passant? Ara hi torn cada dos o tres anys, i sempre hi ha coses que no havia vist, sensacions que no havia notat, com si fos un volcà que sempre està en erupció.
Com es fa, obrir els ulls o tancar un llibre i tornar al món real? Millor dit, com es fa sense patir? Com t’enfrontes al trànsit, a la gent, als renous? Com afrontes una existència que es basa en activitats repetitives? És de les coses més tristes que em poden passar cada dia, però aguant perquè sé que, en algun moment, caminant, dins d’un bus o a punt de dormir, tornaré a cantar o a viure a un altre país.
