Tardor biològica
La tardor, més que decadència, és transició. Les fulles que cauen no moren de cop, sinó que responen a un programa biològic precís, escrit per la mateixa naturalesa que les va fer créixer. L’envelliment humà no és gaire diferent: un procés gradual, programat, però també modulable. La ciència comença a entendre’n els ritmes amb una precisió que ens obliga a revisar el calendari de la vida.
Un nou estudi publicat a Nature Communications proposa que els canvis cerebrals al llarg de la vida no avancen de forma lineal, sinó que responen a una arquitectura dinàmica i discontínua. Utilitzant neuroimatges de més de 4.200 persones (de 0 a 90 anys), els autors han identificat quatre grans punts d’inflexió topològica en l’organització cerebral: al voltant dels 9, 32, 66 i 83 anys. Cadascun d’aquests moments reflecteix transicions profundes en la connectivitat cerebral i pot associar-se a períodes de plasticitat o de declivi funcional. L’adolescència, en aquest model, s’estén fins a la trentena –cosa que trenca del tot el marc clàssic del desenvolupament neurològic.
Aquest esquema encaixa amb altres estudis que situen els trenta-quaranta anys com una fase d’equilibri aparent, seguida d’un trencament progressiu. Un d’aquests treballs, publicat a la revista Cell, apunta als 50 anys com un moment clau d’acceleració biològica: centenars de gens relacionats amb manteniment cel·lular canvien de manera abrupta el seu patró d’expressió, i això afecta la immunitat, el metabolisme i els processos neurodegeneratius.
Aquesta vulnerabilitat interna es veu amplificada per l’entorn en la vida diària. Segons un article publicat a Nature Climate Change, les onades de calor tenen un impacte desproporcionat sobre cèl·lules envellides: afavoreixen la disfunció mitocondrial i augmenten l’estrès oxidatiu. Una mena de senescència accelerada, ambientalment induïda. Un altre exemple d’això involucra l’estil de vida occidental –carregat d’estrès, dieta rica en processats i baixa activitat física. Les dades apunten a un efecte acumulatiu del món industrialitzat sobre l’arquitectura cel·lular, que altera els processos de regeneració i reparació per mitjà de processos inflamatoris accentuats.
En paral·lel, la recerca farmacològica intenta frenar o revertir aquests processos. Però els resultats no sempre compleixen les expectatives. La semaglutida –recordeu, últim protagonista contra l’obesitat i el sobrepès—, promès com a possible fàrmac neuroprotector, ha fracassat en l’últim assaig clínic per a malaltia d’Alzheimer.
Mentrestant, les intervencions més efectives continuen sent les més antigues. Un estudi a Nature Medicine mostra –una altra vegada– que una dieta equilibrada, amb fruita, verdura i peix, modula favorablement el sistema immunitari i podria retardar l’envelliment cel·lular.
Si alguna lliçó ens deixa la tardor cerebral, és aquesta: no tots els canvis són decadència, però tots són reals. Entenent-ne el ritme i la manera podrem preparar-nos millor per a cada etapa que ve. Bona tardor.
