Espanya se’n va
Tot just encetada, la campanya electoral catalana amenaça de convertir-se en la versió institucional d’un reality televisiu en què el públic ha de decidir a qui nomina, a qui expulsa i a qui premia. El debat més o menys seriós sobre el futur del país es veu substituït per una batalla entre víctimes. El desenllaç no afecta el país sencer, sinó el futur personal i polític d’uns candidats que es juguen el futur de la seva carrera. Fins ara, a l’epicentre d’aquesta batalleta hi havia Carles Puigdemont i la seva “restitució”. Des de dimecres, a l’altar dels màrtirs també hi ha Pedro Sánchez, que amb la frivolitat que el caracteritza ha decidit dinamitar la campanya (especialment la del PSC) per convertir qualsevol sufragi en un gest d’adhesió o repulsa cap a la seva persona.
Entenc el disgust de Sánchez en un afer que afecta directament la seva dona, però entendria millor que dimitís tot d’una, o que no ho fes, i no pas que difereixi la seva decisió fins dilluns, com el guionista d’un culebró que ajorna el desenllaç per mantenir l’audiència amb l’ai al cor. Si, a més, finalment s’hi repensa, molts arribarem a la conclusió que tot aquest numeret no és més que una altra jugada mestra d’aquestes que tan bé coneixem a Catalunya.
La maniobra del president espanyol perjudica Salvador Illa, que estava seguint fil per randa la tàctica del mutisme estàtic. També perjudica Puigdemont, que aspirava a convertir les eleccions en un referèndum sobre la seva figura. I és una gran nosa per a Aragonès, que necessita parlar de la seva gestió, encara que aquesta estigui plena de clarobscurs. Però, malgrat tot, és dubtós que el xantatge emocional pugui resultar eficaç en un país on s’ha practicat tant, i amb més fonament.
La premsa de Madrid ens mostra aquests dies un país dominat per la histèria, amb un fossat polític i moral que deixa l’esperit unitari espanyol en mans de la Roja i poca cosa més. Tot plegat fa que, quan PP i Ciutadans parlen de la “fractura” existent a Catalunya, ens ho puguem prendre amb ironia. Les divisions són normals en qualsevol democràcia madura, però el que passa a Espanya és un altre tema: Hi ha una porció de l’electorat, potser majoritària, capitanejada pel partit alfa, que amb el suport extern del poder mediàtic i judicial posa en qüestió les bases del règim que afirma defensar. És una crisi sistèmica, marcada per la brutícia i la brutalitat. Ha calgut que l’entorn directe del president en quedés afectat perquè la qüestió escandalitzi els que fins ara miraven cap a una altra banda.
No hem d’oblidar que tot això és una herència del nostre 2017, aguditzada per l’amnistia. És una victòria pòstuma del Procés, que, pel que sembla, s’ha donat per mort abans aquí que a Madrid. No és casualitat que a Catalunya aquesta facció antidemocràtica i postfranquista sigui minoritària, i al País Basc encara més. El PP i el seu entorn, per activa o per passiva, estan fent cristal·litzar la plurinacionalitat de l’Estat.
El 2017 Catalunya va intentar allunyar-se d’Espanya, i set anys després ens trobem que és Espanya la que s’allunya de Catalunya a marxes forçades. La desconnexió que el 155 va evitar potser arribarà igualment per la via de les mentalitats, i si aquest abisme mental es consolida, no hi haurà Constitució que ho arregli. És més, la pròpia Constitució serà un obstacle per fer d’Espanya un projecte polític viable. Però pocs polítics espanyols tindran la lucidesa necessària per entendre-ho.
Passi el que passi el 12 de maig, és necessari que les forces sobiranistes de Catalunya i Euskadi es conjurin per jugar bé les seves cartes en l’arena política espanyola.
