Comprendre el dolor del món
Com deu ser morir-se de fam i de set dins la mar gran? Com deu ser veure els infants desmaiar-se per no tornar-se a despertar dins una barca sense benzina dins la mar gran? Com deu ser viure i morir durant catorze dies dins la mar gran? De cinquanta-quatre persones que partiren de la costa del Sàhara Occidental el passat 2 d’agost, després de mil quilòmetres a la deriva i amb un patró que no era ni patró ni grumet, n’han sobreviscudes quatre. Els mitjans ho conten, amb relats esfereïdors en primera persona. La vella Europa, però, s’estima més mirar cap a una altra banda, mentre la mar esdevé el cementeri dels miserables.
Com deu ser sentir la terra obrir-se davall els peus? Com deu ser veure esbucar-se ca teva amb qui més estimes dins? Com deu ser treure una mà enmig dels enderrocs i no poder cridar auxili ofegat pel dolor, per la runa i per la por? Com deu ser haver de dormir sense casa sota un tendal tot esperant la pluja i el vent que ho tornaran a arrasar tot? A Haití un terratrèmol de 7,2 graus a l’escala de Richter ha deixat, fins ara, gairebé 2.000 morts, 10.000 ferits i 30.000 famílies afectades. Només fa un mes que el seu president Jovenel Moïse moria assassinat, mentre la segona onada de la covid-19 assotava sense compassió el gruix de la població. El 2010 un altre terratrèmol va provocar allà mateix 300.000 morts. Els mitjans en parlen. La vella Europa s’afanya a demanar, amb la boca petita, ajut per al país més pobre del món.
Els Estats Units, després d’enllepolir la població afganesa amb una presumpta pacificació tutelada, decideixen que ja n’hi ha a bastament i abandonen l’Afganistan a la seva dissort talibana. Enclavament determinant enmig de la vasta Àsia, l’Afganistan no té més riquesa aparent que la de ser on és. La vella ruta de la seda, el vell camí entre Orient i Occident, la vella lluita pel control de la mercaderia i del poder. Enmig de tot, la gent, abandonada a mercè ara dels soviètics, ara dels americans, suara dels islamistes radicals. Execució tirànica de la dissidència i arraconament sistemàtic de la dona, rebaixada a mera massa de carn reproductiva. Ens en bombardegen, els mitjans, de tot això. La vella Europa evacua i mira de salvar els seus, mentre cavil·la pausada com pot mirar de compondre el desastre, més que res, per evitar una nova allau de refugiats cap a Grècia, cap a Turquia, cap a les portes d’un continent tan cansat com insolidari.
Mentrestant, la devastació humana del planeta continua. El canvi climàtic ha vingut per no tornar-se’n. Ciclons, tempestes, inundacions, incendis, esdevenen símptomes inequívocs del dolor planetari alhora que semblen accelerar un procés vertiginós contra el qual no pareix que tinguem ni voluntat ni capacitat de lluitar.
De la butaca estant, veim passar els problemes del món. És nostra, la mirada que hi adreçam? O ens la condiciona sempre el relat intencionat del Gran Germà que tot ens ho vigila?
Hi ha la mirada altiva, la de la superioritat moral, la que diu, i pensa, i creu, que res de tot això ens pot passar aquí, i gira l’esguard cap al circ més confortable que tingui a mà. Ara un partit de futbol, ara un escàndol de celebrities, ara una selfie dins la barca, ara, fins i tot, un cinema o un teatre on pugui riure amb una comèdia, o plorar amb empatia autosuficient el drama dels altres.
Hi ha la mirada temorosa, la que es mostra breument empàtica amb el mal de l’altre, però sempre molt alerta que no ens arribi aquí, la mirada, com diríem a l’antiga, del déu-ens-en-guard.
Hi ha la mirada solidària, la de la lluita immediata, la de l’ajut comunitari, la que mira de vèncer les traves que hi posen els mateixos estats on vivim. És la mirada gairebé utòpica, però que no es doblega davant les adversitats, tot i saber que posa, només, inútils pedaços a un mal endèmic, crònic, inabastable, procedent de les més insondables profunditats de la cobdícia i la maldat humanes.
Com de complex és per a nosaltres, els instal·lats en la quotidiana comoditat d’una terra fecunda, un cel blau i una mar pausada, comprendre el dolor del món i sentir-nos-en partícips i afectats. Com de complex és, per a nosaltres, els rancis europeus de civilitzacions caduques i democràcies neoliberals, sentir que qualsevol dia haurem de remar tots sols dins la mar gran, que un dia qualsevol s’obrirà la terra als nostres peus, que una setmana inesperada plourà seguits set dies i set nits. Com de complex és, per a nosaltres, imaginar que la bomba que està a punt d’esclatar a la plaça l’ha activada un germà nostre, el mateix, potser també, que ens sotja rere el punt de mira del fusell que ens ha de matar avui capvespre.
N’hi hauria prou així, perquè comprenguéssim el dolor del món?
