Comença el curs electoral
El quart diumenge del mes de maig, cada quatre anys, hi ha eleccions al Parlament de Balears, i aquest serà el cas del diumenge 28 de maig de 2023. Per tant, aquest setembre comença un curs absolutament, netament, cruament electoral: ja ho ha estat l'anterior, en què el PP de Marga Prohens ha intentat marcar posicions i guanyar potència, i el Govern i el PSOE de Francina Armengol han mirat de treure rendiment al començament de la recuperació de la crisi del covid (que ha xocat amb l'inici d'una nova crisi, la de la guerra d'Ucraïna). Cap de les dues parts se n'ha acabat de sortir, però hi fan feina.
La dreta desplegarà el seu arsenal de problemes que no existeixen, o amb prou feines existeixen, i el seu repertori negacionista de problemes que sí que són urgents. Problemes que tenen una incidència molt puntual però que la dreta espanyola magnifica fins al paroxisme són la migració il·legal, els okupes o els riscos de la vida sexual del jovent. Un fet que no hauria de representar en principi cap problema, però que la dreta nacionalista espanyola problematitza amb la major hipocresia i la màxima bel·ligerància, és la diversitat lingüística en general, i la llengua catalana –la llengua de les Balears, i el seu ensenyament i ús social– molt en particular. Neguen en canvi, o intenten minimitzar, el principal problema global, que és el del canvi climàtic, i en general tots aquells assumptes de salut pública que entenen que poden anar en detriment de l'economia o la seguretat ciutadana. Pujats encara damunt aquell rodolí de l'època franquista (“rojos, hambre y piojos”), intenten presentar l'esquerra com un conjunt de gent mig sonada, o curta, o malvada, que vol la ruïna del personal, en contraposició amb ells mateixos, que es presenten com a garantia de prosperitat. Caldria recordar-los que, perquè un país prosperi, és imprescindible que els seus governants no siguin corruptes. El PP continua sent la força política que acumula més casos de corrupció de tota la Unió Europea, amb un impacte que ha arribat a ser, en temps de la presidència de Rajoy, entorn d'un 1% del PIB espanyol. El seu aliat de govern, Vox, és un partit d'extrema dreta, amb plantejaments antidemocràtics i anticonstitucionals, del qual ningú ha aclarit mai del tot com es finança.
L'esquerra, per la seva banda, pateix dels mals de sempre: per part del PSOE, un trist seguidisme del PP que el continua fent estar sempre molt més pendent de les enquestes (i dels moviments i les reaccions dels peperos) que de la valoració dels ciutadans que poden validar amb el vot polítiques d'esquerra més decidides. I els seus socis de govern (Unides Podem i MÉS, a Balears), especialitzats a inflar les denominades guerres culturals amb la dreta (que al final no aporten res, o ben poc, al debat públic) i, per descomptat, a alimentar disputes internes que, al seu torn, donen combustible als tòpics contra l'esquerra, que no per coneguts deixen de ser eficaços.
Previsiblement aquests seran els paràmetres per on anirà la discussió en els propers mesos, però a un volum molt més fort i amb una cabuda nul·la per als matisos. Per altra banda, la influència d'allò que passi a la política de Madrid damunt la política de Balears serà tan, o previsiblement més, forta que mai. Marcar la diferència en aquest aspecte, no sostreure a la confrontació entre dreta i esquerra l'eix nacional, que vol dir la confrontació entre la mallorquinitat o la balearitat i l'espanyolització, és un deure dels partits d'esquerra, i és on MÉS (en particular) hauria de tenir molt a dir.
Sebastià Alzamora és escriptor
