Claror, festa, feina i llibertat: l’estiu

Dilluns passat era dia 21 de juny. A les 5.23 h diuen els entesos en astronomia que va començar l’estiu. Hi ha, però, tants d’indicadors que ens ho demostren, que entram a l’estació de les bicicletes, del trempó i el tumbet, de les terrasses i els gintònics, de les paelles i el peix fresc, de les cales i les revetles...

Per a la gent manacorina l’estiu potser havia començat en sentir l’olor dels colors de romaní que desprenien els mocadors festius dels cossiers, que tornaven al carrer dos anys i una pandèmia més tard.

L’estiu meu, per exemple, arrenca avui, dilluns de Sant Joan, amb l’entrega de notes, un acte que sempre esdevé un ritual emotiu que s’accentua en veure la llum de la il·lusió estiuenca en els ulls dels meus tutorats, disposats a viure l’eufòria més feliç de les seves vides.

A Instagram l’estiu comença amb el color daurat d’un anunci de cervesa i els primers banys dels estudiants que tornen de Barcelona i acumulen selfies i stories de barques, piscines, biquinis i platges amagades per posar els fonaments d’una nova mallorquinitat, més frívola que líquida, més il·lusa que nostàlgica, més icònica que real.

L’estiu de l’hort del Correu s’encetava sempre amb el ritual del vimer màgic que guareix els infants de trencadura dia 24 a trenc d’alba. Enguany hauria estat a les 6.21 h, exactament el mateix moment en què na Tineta Garriguera treia amb mans amorosides els alls paus (sembrats el 25 de gener, dia de la conversió de sant Pau) de dins la terra misteriosa i fecunda.

Per a uns altres, l’estiu s’iniciarà dia 26, la data que les autoritats sanitàries han assenyalat perquè puguem tornar a mostrar les cares sense morrals ni màscares i puguem reconèixer i saludar novament amb un somriure la gent que ens escometi pel carrer, a una terrassa o a un concert.

Serà l’estiu d’una aproximació relativa a la normalitat. No hi haurà hagut Patum a Berga, ni Sant Joan a Ciutadella, ni Patrona a Pollença. Guaitaran amb timidesa dins el calendari les primeres revetles i els concerts, i el jovent podrà tornar a exhibir impúdic el desig de devorar el futur amb l’avidesa dels invictes.

A vorera de mar, l’hostaleria s’abocarà a la batalla extrema d’obrir les portes durant dos mesos per maquillar la temporada amb una afluència incerta de turistes. Els treballadors del sector turístic se sentiran útils una altra vegada, però confirmaran la distància abismal que els separa dels seus patrons. Els hotels deixaran de ser buides presons blanques de ciment i vidre reblides del fred i el silenci d’un hivern massa llarg.

Llarg no. Etern, ha estat l’hivern a unes altres presons, les de veres, les de reixes i vidres i panys i planys per als nou presos polítics que aquests dies han vist el sol i la claror d’aquest estiu de llibertat. Emocionen els seus somriures. Gairebé quatre anys de segrest injust, venjatiu i arbitrari que no podran rescabalar mai i que s’acaben ara sota la forma d’un indult més insuficient que compensador, més humiliant que alliberador. Davant la galtada d’Europa, l’Espanya més turca dels darrers quaranta anys allibera els nou condemnats més simbòlics i els penja damunt l’espasa de Dàmocles de tornar-los a tancar si no fan bonda. Surten peu pla de la presó nou persones compromeses, demòcrates, íntegres i lluitadores, però 3.000 represaliats continuen pagant per delictes (delictes? per l’amor de Déu... quan ha estat delicte, pensar?) de consciència i desenes de persones, entre les quals el president Puigdemont, romanen exiliades. Amnistia, i ser lliures cada dia!

No és dins el meu esperit l’ànim de donar lliçons a gent que ha pagat amb la llibertat el seu compromís. Ha de quedar, però, una cosa clara. L’horitzó de la llibertat del nostre poble és el mateix. I no ha de ser, tampoc, més lluny. La frisança per ser sobirans és idèntica. La claredat amb què distingim l’animadversió espanyola és encara més diàfana. El desgast d’aquests anys de repressió indissimulada és un preu que hem hagut de pagar en forma de confusió i divisió política. Més que vergonya és pena el que m’han generat aquestes desavinences, que han suposat una petita victòria per a la màquina repressora espanyola. És difícil de comprendre per a la gent del carrer que tenint gent a les presons i a l’exili ens hàgim d’embrancar en trifulgues de palau. Per això no hi ha d’haver cap calitja estival que ens difumini ni ens distorsioni la rectíssima línia que tenim traçada i en tota negociació amb Espanya hem de posar sempre peu fiter a la mateixa estaca: decidirem el nostre futur votant.