De l’entrevista d’Irene Polo (Barcelona, 1909 - Buenos Aires, 1942) amb Clara Campoamor (Madrid, 1888 - Lausana, 1972) publicada a La Humanitat (12-I-1932). Ahir va fer mig segle de la mort de l’advocada i política Clara Campoamor. Entenia que la divulgació de la ciència jurídica és una eina ètica i social. Així lluitava pel dret de la dona al Parlament i a la premsa.
[...]
De pressa, com sempre, Clara Campoamor; menuda, primeta i nerviosa, amb la seva melena turbulent que, pel damunt, ja comencen a refredar els cabells blancs d’aquesta paladina del vot femení a la nostra República. [...] A nosaltres que l’hem vista tantes vegades al Congrés, dreta davant el seu escó vermell, mestressa, en uns moments solemnes, de l’atenció de tres-cents diputats, aquesta dona petita i extraordinàriament ardida ens fa sempre un efecte gairebé heroic. [...] -Vostès diran...-fa Clara, amb un somriure que li descobreix les dents agudes i fines. -Oh, és vostè que ha de dir-nos, Clarita..., si encara defensa amb el mateix entusiasme de fa tres mesos el vot de les dones espanyoles... -Clara ens mira amb les celles plegades, astorada. -I és clar! -contesta-. Doncs no faltava més! Amb igual entusiasme i amb més i tot, si cal! -¿Vostè no creu, doncs, en els perills que s’ha dit que pot tenir el vot de les dones? -¿Perills? ¿Quins? ¿Que el vot de les dones sigui contrari a la República?
-Precisament... -Naturalment que no hi crec! És una cosa de lògica senzilla pensar que les dones no es posaran a anar tot justament contra el règim que les ha reivindicat; no es pot creure de cap manera que totes les dones d’Espanya, en pes, paguin un favor amb una cosa... -Però el vot és lliure, Clara... -És clar! Però, i bé! Encara que fos així; així com diuen; ¿és que no s’ha de fer res de bo si es pensa que es pot reportar algun perjudici? ¿L’actitud de la República, estant-se de concedir el vot a les dones, privant-se de col·locar l’altra meitat de la població d’Espanya en les condicions de justícia i de progrés que la marxa de la civilització exigeix, només per la preocupació que aquesta obra generosa pogués produir-li una molèstia, no hauria estat ben trista? I després -afegeix Clara Campoamor, serena i contundent, com sempre-, jo crec que hi ha el mateix perill que votin els capellans, els homes, com les dones... -Pensi que hi ha moltes “beates” a Espanya, Clara... -Tantes com “beatos”, ¿estem? I el 12 d’abril va triomfar la República... I no van ésser els homes sols els autors d’ella; les dones col·laboraren en aquella gloriosa revolució moral, aportant la seva influència i la seva voluntat en l’ànim dels seus marits, dels seus fills, dels seus germans, dels seus amics... I una altra cosa, encara -segueix la impetuosa advocada del sufragi universal-. ¿No quedem que el vot és l’expressió de la voluntat popular? ¿És que el poble, doncs, només són els homes? [...]
