La caverna mediàtica i judicial
Girant la festa de Sant Antoni s’ha entrat en un curs polític dominat per les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig i les generals, presumiblement, a l'hivern. En una democràcia saludable seria sinònim de període de fluxos d’informació a balquena i interacció màxima entre ciutadans representats i representants. Res més lluny de la realitat: l’estigmatització de l’oponent, la recerca de culpables, les informacions interessades o les fakes news adquireixen tal intensitat i densitat que transformen el moment en el més semblant a un forat negre amb el seu propi camp gravitatori i una atmosfera quasi irrespirable.
Si els forats negres tinguessin frontispici, al d’aquest any electoral ben bé hi podria figurar la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid sobre les acusacions manifestament falses de l’exespia del CESID Camacho, que vinculaven Pablo Iglesias amb el narcotràfic, el terrorisme i el blanqueig de capitals, en les quals el magistrat no hi ha vist causa penal per ser “meres insinuacions o atribucions personals genèriques”. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martin Pallin ha qualificat la sentència de “barbaritat jurídica”. No seria dolent que, d’una vegada, el CGPJ assenyalés quins són el límits raonables en una societat democràtica. Recordin Pablo Hasél i Valtònyc, entre altres, i comparin. És evident que per a la justícia espanyola l’honor d’un monarca bandarra no elegit fugit és més preuat que el d'un representant electe de la ciutadania. ‘Difami gratis polítics d'esquerres’, nova superproducció de la famosa saga ‘La fiscalia t'ho afina’, del director Jorge Fernández Díaz.
La dreta judicial espanyola s’està comportant com un agent polític (no electe) de primer ordre, per això és tan important que el PP tingui segrestat el Consell General del PJ, neutralitzant així l'òrgan superior que els podria esmenar la plana i desarmar-ne les malifetes. L’objectiu concret i primer de la caverna judicial en aquest moment és evitar l’avanç feminista, amb un atac encès a la llei del ‘només sí és sí’, en combinació amb una campanya mediàtica i una violència política arravatada per desqualificar la ministra d'Igualtat, Irene Montero. Per cert, la seva intervenció en el Congrés dels Diputats fent front a les injúries de Vox va ser la primera gran foto de l'any electoral.
El conglomerat mediàtic i judicial reaccionari de manera premeditada i calculada ha aconseguit situar la polèmica en la reducció de les penes, cosa que no inclou la llei i està perfectament reglada per les transitòries del Codi Penal. Un nombre gens menyspreable de jutges, però que no deixen de ser una minoria, intencionadament n’ha fet una interpretació parcial i una aplicació esbiaixada que ha conduït a una reducció de penes en alguns dels casos que s’han revisat, no a la majoria. A partir d’això, s’ha generat una polèmica amb la clara intenció de crear alarma social i desprestigiar la mesura. Es podria dir que situar el debat en aquests termes de laxitud punitiva (induïda) és un èxit per a l’squadrisme mediaticojudicial. Han aconseguit que no es parli de la protecció integral de les dones i la prevenció que constitueix la part essencial de la nova llei.
No és el primer cop que l’estat profund espanyol llança una ofensiva contra el feminisme i les seves conquestes. En el seu moment, la llei de violència de gènere, aprovada per unanimitat, va provocar una ofensiva de la dreta judicial que va conduir a ser la llei amb rècord de més recursos d’inconstitucionalitat. L'aprovació de la coneguda com a Llei de terminis de l'avortament va implicar una ofensiva despietada dels sectors conservadors contra la ministra d'Igualtat Bibiana Aído. Ser ministra d’Igualtat és, sens dubte, una professió de risc. José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern que va promoure les dues normes, entrevistat a La Base, deia en relació amb la Llei del ‘sí és sí’: “Deixem que passi el moment més àlgid d’aquest debat, que alguns utilitzen políticament. El temps posarà les coses al seu lloc. Serà recordada per la dignitat de la defensa de la llibertat sexual de les dones”. Parlava l’experiència.
En el dret comparat internacional hi ha el convenciment que posar l'accent en el punitivisme penal no és la solució en aquest tipus de delictes, hi preval la prevenció i una concepció integral del problema. Quan Nuñez Feijóo s’ofereix per votar a favor de l’augment de penes, ho fa amb la clara intenció de tornar als plantejaments de la llei anterior i invalidar de facto el consentiment com a principi universal, el només sí és sí. Tornar al calvari de la culpabilització de les víctimes. Aquesta visió parcial i punitiva l’han comprada alguns sectors conservadors menys radicals i, àdhuc, progressistes. El president Sánchez havia estat contundent: “Aquesta llei és una gran conquista del moviment feminista. El full de serveis d’aquest govern està fora de cap dubte en aquest assumpte”. Malgrat tenir raó i ser valent en aquell moment, l’obscuritat del forat negre podria fer-lo dubtar.
No és anodí des de la perspectiva electoral, l'atac del conglomerat conservador al feminisme. A les passades eleccions de mig mandat dels Estats Units, en els bons resultats dels demòcrates hi tingué molt a veure el vot femení. La campanya republicana contra l’avortament les va fer rebotar com un bumerang. Per damunt de tot, seria recomanable no equivocar-se.
