El català no és necessari

Una de les coses que més m’agrada és contestar el telèfon. Xalo quan algú d’una entitat financera, una empresa telefònica o una comercialitzadora de macarrons caníbals em pica lliurement. M’excita la metralladora de paraules que em vol matar amb descomptes que em faran caure al clot de patac, rebaixes, preus lil·liputencs, gratuïtats de resurreccions fins al cel just dels consumidors divins. Tot sempre acaba igual. Dic: no m’interessa. Por qué? Perquè vull pagar més. Tu m’ofereixes menys i jo vull pagar, pagar. No m’estàs venent el que necessito. No em coneixes com a client. Aleshores, en algun polígon industrial desèrtic, el cap del teleoperador explota. Bum! I com un robot curtcircuitat va repetint moribundament enmig d’una festa major d’espurnes... Pero, señor, ¿qué dice, qué dice?...

Sempre parlen en castellà. Potser truquen de Vinya Refregida de Dalt, Vladivostok o San José de Santa María Sin Jesús, però sempre en castellà. Jo contesto en català. La resposta automàtica: Señor, no lo entiendo. Jo tampoc. ¿Cómo? Que no t’entenc. ¿Què dice? ¿No entiende el castellano? No, no. Pero ¿qué dice? ¿Cómo puede ser? No el sé parlar. Només parlo català. I bum, bum, bum! Aquesta és la vida dels condemnats a la ruleta russa telefònica. Piquen a casa teva amb morro. No només els has de fer cas, sinó que has de parlar com ells volen. I tu no comptes, però sí que volen el teu compte. Tot al revés. Potser perquè ja és això. No dir les coses pel seu nom. Només pots dir-les en castellà.

Ens va passar divendres, però ens passa dia sí, dia també. La meua filla volia un gelat. Entrem a un bar pel qual passem. Li pregunto al cambrer que s’atura: Teniu gelats? Ens mira com extraterrestres. Diguem que unes dècimes de segon queda congelat. I respon: en español. De seguida li dic: tens un problema. Adeu. I marxem. Evidentment que li és igual. A ell, al propietari, a una part de la societat, al país. Perquè després el culpable seré jo: classista, mal educat, que si aquest noi potser va arribar ahir, que li pots dir en castellà, que prou de fer política amb la llengua, que totalitari, que només és un gelat, haver-li dit en anglès que t’hagués entès... Tot i tot. Elevat al quadrat, al cub. A tot. Tu, tu, tu, tu... com el telèfon, te’l pengen a la cara, als morros. No pots comunicar-te en català. I tu, la culpa és teva. Sempre tu.

Tu ets el que parla aquesta llengua que no és necessària a Catalunya. El català hi és, existeix, però no és important. El català ja és una botiga de souvenirs a la Rambla. Un accessori. Un pin. Un raig d’oli, un pessic de sal: el plat, la teca, el tiberi, la fartanera és el castellà. El català no alimenta, no nodreix, no serveix. Morts de gana, fer morir de fam. Per què ha deixat de ser necessari? Per què està passant el que passa i el que passarà? Senzill: perquè hem negat la realitat. La realitat és la que és. Pompeu Fabra, que no és un nom de carrer o d’un garden ecologista, ja va dir que si queia la llengua, queia tot. També va dir que en aquest país hi ha coses que només es resolen amb els Mossos d’Esquadra. No sé si ens entenem. Negar la realitat porta a això. Mireu.

Avui amb la meva filla potser no ens entenen quan demanem un gelat, però demà dels gairebé cinc-cents mitjans de comunicació en català que hi ha als països de parla catalana la majoria es desfaran com un gelat. Sense gelat no hi haurà un demà de lectors, oients, espectadors... res. Quan caigui la llengua caurà tot. Tot vol dir tot. Si no ens reproduïm lingüísticament, sigui a pèl o in vitro, no farem res. Més que una nació, el que hem de ser és una fecundació. Parlar, parlar, parlar. Sexe, sexe, sexe. Per què? Bona pregunta. Per què? Eh? Perquè ho hem de fer. Només per una raó: hem de triar. I triar és opinar. Ha arribat l’hora de triar. El dret a decidir era això: volem existir o no volem existir. Triem. Perquè els altres ja han triat per nosaltres i ja sabem la resposta final: Jo, sí; tu, no.