El català i la immigració
Ara farà 90 anys del decret de bilingüisme que el 29 d’abril del 1931 permetia per primera vegada l’ús de la llengua catalana als centres de primària oficials, amb exclusivitat del català a pàrvuls, i que va establir una càtedra de català a les escoles de formació de mestres. Aquest decret el va impulsar el ministre d’Educació Marcel·lí Domingo Sanjuán, nascut a Tarragona fill d’un Guàrdia Civil andalús. Un immigrant salvant el català! No és una cosa excepcional. Malgrat les dictadures i la incapacitat de l’Espanya democràtica d’assumir la seva pluralitat, sense la incorporació voluntariosa de molts immigrants a la llengua catalana avui l’idioma propi del país tindria molts menys parlants. És una obvietat, són faves comptades. La demografia no enganya.
Josep Antoni Vandellós, el pare de la demografia i l’estadística catalana, coetani de Marcel·lí Domingo i autor del llibre Catalunya, poble decadent, ja advertia el 1935 que el país anava escàs de naixements, d’aquí la imprescindible atracció de gent de fora. La baixa natalitat ens ve de lluny. Alertava, però, que si aquests forans no es feien seva la llengua, el seu futur perillava. Tal com havia predit, el 1964 per primer cop hi va haver a Catalunya més persones nascudes fora. I tanmateix, el miracle del segle XX ha estat que, malgrat això, i malgrat les dictadures, en bona part aquesta població nouvinguda s’ha fet seva la llengua i la catalanitat. I com que ningú no els hi obligava -fins i tot en molts períodes els desincentivava- ho ha fet “per lliure elecció i adhesió”, tal com remarca la també demògrafa Anna Cabré. Són el que Candel en va dir “els nous catalans”.
Sense la immigració del segle XX i inicis del XXI, avui Catalunya seria una petita regió irrellevant. Segons els càlculs de Cabré, només amb el creixement natural (mortalitat i fecunditat) de la població que hi havia el 1900, la població catalana de l’any 2000 no hauria superat els 2,4 milions de persones. Difícilment, doncs, el país hauria pogut protagonitzar el salt econòmic industrial que hem viscut, sens dubte no hauria estat el motor d’Espanya ni hauria generat una capital internacional de la força de Barcelona. En aquest context, amb molts menys parlants i amb un país menys dinàmic al darrere, el català encara estaria en una situació més difícil, més residual, que la d’avui. És obvi que l’Espanya endèmicament centralista hauria aprofitat aquesta debilitat quantitativa. La influència del castellà i l’anglès estarien arraconant encara més el català.
La situació actual del català sens dubte és delicada. S’ha produït un fort retrocés en pocs anys. Però el país té capacitat de reacció: té una experiència històrica, té institucions pròpies, té parlants compromesos, té una solidesa cultural indubtable, té potència econòmica... Si en el passat, en situacions molt complicades, ha sabut fer atractiu i útil el català a població que no el tenia com a idioma propi, ara també ho pot aconseguir. Els temps són diferents i els problemes també. Per tant, les receptes han de ser noves. En cap cas, però, no s’aconseguirà avançar des de la confrontació: de fet, aquesta és la gran lliçó que ens ve del passat. El català ha quallat quan s’ha vinculat a la causa de la democràcia i la llibertat, al progrés econòmic i la justícia social, és a dir, quan ha estat percebut com una il·lusió, com una eina de futur.
La llengua familiar de Marcel·lí Domingo era el castellà, que va fer servir en la major part de la seva producció escrita. Però va ser un ferm defensor del català a l’escola i de l’autonomia de Catalunya. Va ser un polític republicà, socialista i federalista, company de lluites de Francesc Layret i Lluís Companys, i de Manuel Azaña a nivell estatal. Va morir a l’exili francès el 1939 en estranyes circumstàncies, potser enverinat. Vandellós també va morir a l’exili americà uns anys després, tots dos convertits en immigrants.
