Càstig, perdó i penediment
Càstig i perdó, culpa i penitència, falta i penediment, mal i generositat, intolerància i reconciliació, fractura i concòrdia. Magnanimitat. Aquestes són paraules que acompanyen la concessió dels indults als nou presos polítics catalans. Totes són paraules que se situen en el camp de la moral, per no dir en el religiós, i no pas en el terreny polític o el del dret. La gran coincidència retòrica dels actors implicats fa pensar en una operació concertada, amb complicitats a banda i banda, ben estudiada i executada amb precisió.
Portar el conflicte polític al terreny de la moral té molts avantatges. En primer lloc, converteix la intransigència del poderós en condescendència cap al feble, accentuant la seva superioritat moral. En segon lloc, minimitza l’impacte de les crítiques polítiques dels propis demanant-los comprensió cap a una estratègia que es presenta com el darrer pas en la desmoralització de l’enemic. I, encara, fa molt difícil la resposta del beneficiari de la fingida compassió per no aparèixer com un desagraït, un irreductible o un fanàtic davant de l’opinió pública.
El discurs moralista que acompanya els indults té, però, un punt feble en les raons que addueix. Si d’una banda, sobretot aquí, ha de semblar un gest de generositat altruista, allà recorre a l’argument del càlcul interessat. Han dit que els treien de la presó perquè ara feien més mal -a Espanya- a dins que a fora; que era per amagar la imatge internacional d’estat repressor; perquè el càstig no era útil -com abans- per a la convivència, o que calia treure’ls per assegurar l’estabilitat econòmica que convé al món empresarial que depèn del BOE. Fins i tot, un antic conseller d’Interior que ha viscut bé contra el Procés ha dit que els indults eren per acabar amb els que “han viscut molt bé del Procés”. La barra no té límits.
Per la banda dels presoners i la resta de represaliats polítics -perquè, vistes les raons dels indults, ja no hi ha cap dubte que n’eren, de presoners polítics-, l’argumentari que s’esgrimeix a favor seu segueix sent estrictament polític. S’han lamentat les situacions personals dels empresonats, dels exiliats i dels amenaçats de perdre la hisenda, esclar. Però les raons de fons a què recorren en defensa pròpia són les dels drets fonamentals, la no imparcialitat del judici, la feblesa de l’estat de dret, la preeminència de la justícia europea o les declaracions dels organismes internacionals de drets humans o del Consell d’Europa. En definitiva, parlen de democràcia i no de compassió.
Com tota estratègia feta des del poder, això de la concòrdia té moltes probabilitats de fer forat i condicionar els futurs equilibris polítics. José Luis Rodríguez Zapatero, el gran profeta del bon rotllo, el del “talante”, com era conegut a Espanya, el de les falses promeses -aquell "apoyaré"-, el que va trair Maragall a favor de Mas, en aquest sentit, ja ha pronosticat que els independentistes tornarem a l’Estatut, ben entès, a l’escapçat el 2010 pel Tribunal Constitucional.
Tanmateix, no hi ha res més perillós en una guerra que tenir espietes que facin contents els seus generals amb informacions complaents més que no pas exactes. Ja va passar fa just una dècada quan la cort espanyola es va fiar dels informants que els asseguraven que l’independentisme era un suflé a punt de desinflar-se. Parlo de banquers ara fracassats, d’advocats de despatxos d’influències, de constructors d’obra pública, d’amos de grups editorials, de presidents de patronals, molts aplegats al Fòrum Pont Aeri. I ara, pel que s’ha sabut, compten amb la mateixa nòmina, amb poques incorporacions, en una rara continuïtat dels que llavors ja van confondre interès propi amb realitat aliena.
Vaja, que no està tot perdut. I, a més, cal esperar que l’independentisme, en un dels països més descreguts del planeta, no es deixi entabanar per aquest llenguatge de rosegaaltars. Amén.
Salvador Cardús és sociòleg
