Opinió 03/07/2021

Les cases d’Europa

3 min

La meva idea d’Europa me l’he construïda a base de viatges d’estudi a casa els amics a l’estranger. Ara, a més, tinc un nebot francès que és fill de la generació Erasmus i que diu coses amoroses en un francès impecable que supera l’accent perfecte de la meva germana. Els meus records d’Europa són els pisos on vaig viure quan vaig fer l’Erasmus a Versalles, o el dúplex que vaig compartir amb la Rosa en un housing estate a prop de Brick Lane, a Londres. També tinc records de les vacances a casa dels amics a Amsterdam, a Munic, a Berlín, a Brussel·les, a Copenhaguen o a Rennes. Són records lluminosos, en cases de sostres alts, habitacions compartides i grans finestres, amb patis per guardar-hi bicicletes atrotinades i jardins regats per la pluja fina del cels grisos.

Al llarg d’aquests anys de periples europeus, els meus amics m’han explicat coses impecables sobre les polítiques d’habitatge de les seves ciutats respectives: com que a Holanda el parc públic d’habitatges és molt significatiu i les parelles joves sovint tenen opcions reals de viure en pisos de protecció oficial sense cap complex. O que a París l’Ajuntament destina cada any molt de pressupost a comprar finques privades que incorpora al seu parc públic i relloga a preus assequibles, ajustant-los a les possibilitats de cada família. O que a Dinamarca hi ha prou habitatge públic perquè les parelles s’animin a tenir fills molt abans dels trenta. O que a Munic una comissió executiva estudia quin sòl agrícola s’urbanitza per fer-hi habitatge assequible amb densitats adequades.

I a Europa hi he tingut grans professors en matèria d’habitatge, que sempre duc a la butxaca: per exemple, Jean-Philippe Vassal, que fa deu anys ens explicava emocionat com havien convençut el sector públic per ampliar pisos i terrasses en lloc d’enderrocar uns blocs decrèpits. Els arquitectes Lacaton & Vassal han guanyat fa poc el premi Pritzker i les fotografies dels seus edificis han donat la volta al món, però val la pena sentir-los: són uns arquitectes diferents, que no busquen la foto, sinó el confort dels residents. Saben per a qui treballen (els residents més vulnerables) i això els dona tota la força per innovar en complicadíssims processos burocràtics.

I quan busco lectures significatives sobre polítiques d’impacte d’habitatge social, torno a la sociòloga Anne Power, de la London School of Economics, que és una ferma defensora de l’habitatge públic impulsat pels promotors socials. Power ha dedicat la seva vida professional a explicar per què cal intervenir en el mercat de l’habitatge quan els salaris baixen i els preus de l’habitatge pugen. De manera molt pedagògica, explica com fer que ciutats i promotors col·laborin per ajudar la gent jove a tenir una llar i una feina, o com barrejar persones de diferents procedències i evitar guetos.

Arreu de Catalunya, i en especial la darrera dècada des de la crisi financera de l’any 2008, hi ha hagut una pujada constant dels preus de l’habitatge, que afecta sobretot les persones no propietàries i les llars en què els ingressos salarials creixen molt menys que les rendes que han d’abonar com a llogaters. Les polítiques d’habitatge comprometen l’economia a tots els nivells perquè els cicles immobiliaris estan fortament lligats als cicles econòmics. També l’activitat constructora compromet l’economia local, per les taxes i el volum de proveïdors implicats en la construcció.

La promoció d’habitatge té conseqüències ambientals que no es poden negar, i per això cal treballar l’habitatge com un dret social, garantint alhora una bona ordenació del territori i exigint criteris ambientals que tinguin en compte tot el cicle de vida dels materials i una empremta ecològica reduïda.

Michael Kimmelman, el cèlebre crític d’arquitectura del New York Times, diu que fa concerts de piano de tant en tant per deixar de ser crític i exposar-se a la crítica dels altres. Amb el mateix esperit, i perquè escriure sobre qüestions d’habitatge sense poder-me implicar en la resolució del problema em genera una certa frustració, hem remogut cel i terra amb la Fundació Hàbitat3 i la seva presidenta, Carme Trilla, per trobar una solució per al Gimnàs Sant Pau que aporti la construcció de 36 nous habitatges socials al Raval. Un camí que vam iniciar a l’Illa Sibèria, al Poblenou, i que repetirem en altres emplaçaments en la mesura que anem trobant nous companys de viatge. A les nostres latituds costa molt confiar en el criteri i l’expertesa dels altres, i encara més construint-ho sobre sòl de titularitat municipal. Però el nostre compromís és continuar obrint camí perquè aquesta mena de col·laboracions esdevinguin la norma, com si fóssim una mica més a prop d’Europa.

Maria Sisternas és arquitecta i consultora.

stats