Cas Nóos: una fita de la justícia espanyola
La declaració com a imputada de la infanta Cristina avui davant del jutge Castro a Palma té un component històric indefugible: demostra que, tal com va dir el mateix Joan Carles en el discurs de Nadal del 2012, la justícia és efectivament igual per a tothom. La compareixença, doncs, és una bona notícia per al prestigi i la imatge de la justícia espanyola, tan criticada en altres ocasions per la contaminació política que pateix. Ara bé, només el jutge José Castro sap el que li ha costat que arribi aquest moment.
La primera imputació de la infanta en el cas Nóos va ser tombada per l'Audiència de Palma, cosa que el va obligar a haver de reclamar més informes a l'Agència Tributària i construir una interlocutòria d'imputació de més de 200 pàgines, un fet inèdit en la justícia espanyola. A més a més, la decisió d'imputar un membre de la casa reial li ha costat l'enfrontament amb el fiscal Pedro Horrach, amb el qual havia treballat colze a colze durant anys per destapar el fangar de corrupció en què s'havien convertit les Illes Balears durant els governs del PP.
El dia d'avui, però, també pot marcar un abans i un després per a la monarquia espanyola. Si la infanta no és capaç de convèncer el jutge que no sabia res dels presumptes negocis bruts del seu marit i no és capaç de justificar les despeses personals que va carregar a l'empresa Aizoon, de la qual era propietària al 50% amb el duc de Palma, el calvari judicial no haurà fet més que començar i pot acabar tenint unes conseqüències imprevisibles.
La infanta Cristina, per amor, segons els seus advocats, ha decidit unir el seu destí al d'Iñaki Urdangarin. És un gest de fidelitat lloable, però també s'ha d'assumir que, d'aquesta manera, el resultat final del cas Nóos acabarà esquitxant, d'una manera o d'una altra, la família reial espanyola. La Zarzuela ja va obligar en el seu moment Urdangarin a cessar en les seves activitats quan van veure que els seus negocis començaven a ocupar pàgines de la premsa, tot i que el duc no els va fer cas. Per tant, si el veredicte final és de culpabilitat, difícilment serà creïble pensar que no en sabien res; més aviat al contrari, la conclusió lògica serà que el van intentar encobrir.
