16/06/2021

¿'Canvi de model' o política pública?

3 min
Fotografia d'arxiu de Vladimir Lenin, que el 1921 va impulsar el model d'economia mixta amb la nova política econòmica (NPE)

Les societats modernes, com totes les precedents, acumulen problemes i fallades. És habitual en el debat polític i públic al sud europeu abordar aquests problemes (això qui els considera objecte d’acció col·lectiva) amb referències extenuants i generalment vàcues als canvis de model. Al centre-nord i nord europeu, tanmateix, la política pública té unes retòriques menys èpiques, i se centra en polítiques traduïdes en mesures concretes, que van dirigides a objectius específics. És un enfocament més gradualista, que acostuma a donar més bons resultats, i sobretot aconsegueix resultats molt més ben alineats amb els objectius declarats.

Les dificultats pràctiques del canvi de model no són menors, com ens mostra la història. I en les revolucions econòmiques molt més que en els canvis de règim polític. És així perquè l’economia es basa en un conjunt de múltiples interaccions i interrelacions que no es poden alterar instantàniament sense una dislocació del sistema productiu, amb greus conseqüències, fins i tot per als nivells d’abastament de productes de necessitat bàsica.

Mirem la història recent, i comencem fixant-nos en règims amb gran nivell de centralització del poder polític i, per tant, amb capacitat d’imposició de noves normes i regles. La primera gran revolució política del segle XX va ser la presa del poder per part dels soviets a Rússia, i la instauració de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Acabada la guerra civil post-revolució, el 1920 la conducció soviètica de l’economia va dislocar de tal forma el sistema productiu que el 1921 es va formular la Nova Política Econòmica (NPE), impulsada per Nikolai Bukharin i beneïda per Lenin. La NPE va ser una etapa d’economia mixta, en què es permetia propietat privada de mitjans de producció i economia de mercat, cosa que va facilitar obtenir més nivells de producció, a canvi de permetre excedents privats. Aquesta política va ser clausurada per Stalin el 1928, quan es va imposar la planificació quinquennal centralitzada.

En la següent dècada la gran revolució política va ser la dels nazis a Alemanya (precedida per la irrupció dels feixistes al govern italià el 1922). El model econòmic nazi era hereu del romanticisme econòmic que havia tingut gran influència històrica a Alemanya: una economia tancada –autàrquica– que s’autoabastiria de productes agraris i manufacturats, orientats al que es percebien com les necessitats de la població alemanya, en lloc de les dels mercats internacionals. En un context en què els propietaris dels mitjans de producció manaven portes dins de les seues empreses, i l’Estat controlava absolutament l’economia fora de les portes de les empreses. Però l’autarquia no podia ser absoluta, atesa la manca de primeres matèries dins el territori alemany, cosa que limitava el funcionament de la maquinària productiva. Per això van mantenir inicialment una certa obertura de comerç per aconseguir primeres matèries, un període conduït per l’economista financer conservador Hjalmar Schacht. Fins que van començar l’expansió militar per augmentar l’espai econòmic vital (Lebensraum), del qual obtenir terra i primeres matèries. El que va succeir a continuació és ben conegut.

La dislocació causada per canvis sobtats de model econòmic no és exclusiva dels adveniments de situacions de poder més centralitzat i dictatorial. També succeeix en transicions a sistemes democràtics. Arran del col·lapse de l'URSS el 1991, alguns països del bloc comunista van emprendre reformes graduals; altres, com Rússia, van aplicar les anomenades teràpies de xoc (privatització i desregulació instantània, en absència del poder regulador estatal), promogudes des d’alguns organismes internacionals. El resultat més notable va ser l'augment de la dislocació econòmica causada per les teràpies de xoc, amb períodes d’agreujament de la situació econòmica dolorosos especialment per a la població en situació més dèbil, ja que els mateixos personatges que havien monopolitzat el poder a les acaballes del règim comunista van apropiar-se del control de les estructures productives existents tot aprofitant el buit de poder creat pel xoc. Al cap, els buits de poder són només momentanis: el poder té terror al buit. 

El gradualisme en les transformacions econòmiques ha estat molt més fructífer històricament. Un cas recent que ho il·lustra és el de la Xina, que tanmateix encara ha de passar la prova de com compatibilitzar les demandes de flexibilitat que genera l’evolució econòmica amb unes estructures polítiques altament centralitzades. Més propers ens poden resultar els casos clàssics dels països del nord del continent europeu i escandinaus, que porten moltes dècades defugint les interminables discussions sobre canvis de model, i prioritzen efectuar transformacions concretes amb mesures concretes, dirigides a aconseguir objectius polítics específics. És la seua forma de millorar els resultats del model, i anar transformant-lo evolutivament. I hi sortiríem guanyant si ho apliquéssim més en el debat i la política pública a les nostres latituds.

Germà Bel és economista

stats