Cançons que són baules
Encara que hi hagi argumentacions prou sòlides com per assenyalar quan vam començar a parlar (a partir de l'evolució de l'anatomia fonològica), no sabem quan començàrem a cantar. Però hi ha dades carbòniques que determinen l'època en què els humans engegàrem a grafitejar les parets de les coves, i m'afiguro que no devia passar gaire estona entre una cosa i l'altra. En resposta a l'interrogant recargoladíssim de per què ho férem, no costa gaire de pensar que pels mateixos motius pels quals s'hi van posar les bèsties: per identificar-nos com a individus i com a grup, comunicar-nos amb els de la nostra espècie (amb vista a l'aparellament i l'educació) i amb les altres espècies (per assenyalar i distribuir el territori)... i per passar gust.
Tots els codis creats per tal d'aconseguir el primer i el segon d'aquests objectius necessiten ser transmesos d'una generació a l'altra, i les cançons són una de les eines més eficients per adaptar-se als innumerables i diversíssims canvis de la percepció humana i de les necessitats relacionals al planeta. No és gens estrany, doncs, que les comunitats humanes ens hàgim adonat de la urgència constant de conservar el patrimoni musicopoètic –sempre allargant el braç a les incorporacions. Perquè, per reconèixer-se i explicar-se, cada comunitat empra els ritmes i el moviment espiritual propis, ultra la llengua.
Ja som prou conscients dels efectes nocius del turisme, però el cas és que, com que aquest intercanvi transitori de població amb finalitats recreatives i comercials (i el postcolonialisme que se'n deriva, un pic arriba als números i fórmules que tenim a casa) representa un obstacle continu, una amenaça, ens força a viure a la contra i en lluita; i això, com més anys passen, més trobo que és clau per a la supervivència animal i espiritual d'una societat. Quan una cultura és hegemònica, poderosa i proteccionista, malgrat que ens sembli més lliure per desenvolupar i evolucionar aquests codis, acostuma a estancar-se, mentre que les cultures minoritzades, reprimides o amenaçades tendeixen a l'experiment, la mutació i la renovació dels codis tradicionals, per tal de trobar un lloc des d'on continuaran la transmissió del coneixement.
És el que aconsegueixen Joana Gomila, de Mallorca, o Anna Ferrer, menorquina, quan canten tonades ancestrals amb un aire propi; o els glosadors com Maribel Servera i Mateu Xurí, quan improvisen amb la paraula viva. I precisament aquests són quatre dels col·laboradors especials al concert que dirigirà Toni Vaquer (Felanitx, 1986) aquesta setmana, a l'Auditorium de Palma, i a través del qual ens mostrarà com va saber explicar el nostre cançoner als companys dels clubs de jazz dels Estats Units. La manera com aquests artistes s'agafen amb una mà a les lianes del present per saltar al futur (i cap a altres territoris), sense amollar l'altra mà (la que la tradició –la música i la poesia popular– els va donar en néixer), és hàbil, bella i útil. Serveix per evitar l'oblit de les arrels i, ensems, la paràlisi i el conservacionisme estèril.
Al capdavall, l'essència de l'art és comunicativa: sí que la creació individual provoca benestar i satisfacció, però és que –fins i tot quan no brolla d'un desig de comunicació– tostemps es tracta d'una acció compartida entre, com a mínim, l'individu i el seu aprenentatge (i, per tant, entre l'individu i la memòria col·lectiva). Així, en una societat com la nostra, deia, que pateix pressions per tots cantons a causa de la massificació turística (que és una de les filles del capitalisme), hi creixen comunitats que tomben cap per avall la sensació de perill i frustració i, a partir de l'observació i l'intercanvi de coneixement, repensen, replantegen i reconfegeixen.
Una altra d'aquestes és la comunitat que constitueix i participa en el GOB. Acaba de presentar la Iniciativa Legislativa Popular per una llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears, Avui per demà, on proposa que “els organismes públics i qualsevol actor privat tingui en compte, en termes de benestar ambiental, social, econòmic i cultural, les externalitats negatives de totes les seves actuacions i planificacions estratègiques i l’impacte de les seves actuacions sobre les generacions futures”. El nom de l'entitat promotora d'aquesta ILP, el Grup d'Ornitologia Balear, és un recordatori de com l'interès per un aspecte individual del propi entorn –en aquest cas, les aus– genera interrogants que, quan s'intenten respondre, obliguen a interessar-se per tots els altres elements que hi interactuen. Així, d'escoltar les cançons dels ocells i les cançons humanes, aprenem com en són de significatives per al benestar comunitari coses que, a simple oïda, poden parèixer mers divertimentos.
Laia Malo és poeta, traductora i músic
