Les buguenvíl·lies
El caramull de buguenvíl·lies colonitza l’entorn amb un mestissatge descambuixat de vermells, malves, taronges..., descendents del lila d’aquella buguenvíl·lia que Sílli havia regalat dins d’una vella alfàbia que un temporal de vent va esclafar en el jardí incipient de la casa de fora vila. D’això ja feia tants d’anys que ningú no en tenia memòria directa, de manera que aquella erupció botànica s’havia incorporat al paisatge/història com els dos turons que evocaven corbes femenines de libidinós suggeriment o com l’alzina matriarcal nodrida per l’invisible salt d’aigua del torrentó, que deixava un bassiot a l’estiu cobert d’ombres i habitat per calàpats de tremolosa mansuetud. Si hom volia tenir notícia de la negligent bellesa que esclafia en el que havia estat casa i jardí, l’havia de destriar entre les bellumes de la llegenda, que en pocs anys ja emanava flaires seculars.
El seu origen s’havia allunyat en el temps perquè la història d’amor en la qual s’endinsaven les seves arrels havia estat condemnada a l’oblit, com si la seva naturalesa, declarada, sempre sotto voce, pecaminosa per la jerarquia religiosa i les altres forces vives del poble, pogués tòrcer el camí dels joves i gangrenar les ànimes dels parroquians. Quan Sílvia se’n tornà amb el seu espòs, n’Arnau es va proposar fer-la viure en el jardí que els dos havien guanyat pam a pam a la garriga, assegurant-se sempre que la garriga, en faltar ells, no pogués recuperar els antics dominis. Només la cura sentimental del jardí l’havia mantingut en vida. Parlava amb les plantes com si ella encara hi fos present, sobretot en aquella buguenvíl·lia sotmesa durant anys a curosos empelts i a trasplantament d’esqueixos als racons més sucosos del conjunt, sempre amarat de la música dels insectes, de la pluja, dels vents.
L’absència de n’Arnau no va ser notada per ningú: feia anys que no anava al poble. Diuen que es degué deixar morir amb l’esperança que el temps, les heures i les buguenvíl·lies s’enfilarien a la teulada. Les bigues cedirien, s’esbucarien les parets; i el que quedàs d’ell, un esquelet netejat per les rates i la pluja, es fondria amb la que havia pres el lloc de la vida. Però la gent no en parla. Les buguenvíl·lies guarden un silenci sagrat.
