El Brexit encén Irlanda del Nord
Violència. Tornen els aldarulls a Irlanda del Nord. Barricades policials i vehicles cremats en un Belfast carregat de cicatrius, que ara formen part d’una iconografia urbana que congrega turisme polític i manté la memòria del conflicte. Però la violència de l’última setmana és diferent de la dels trenta anys de disturbis entre catòlics i protestants, i diferent dels episodis esporàdics que hi ha hagut després dels Acords de Pau de Divendres Sant. El Brexit és el nou factor desestabilitzador a Irlanda del Nord. I el sentiment d’abandonament que tenen les comunitats unionistes per part de Londres és una nova cicatriu.
Hi ha qui intenta retratar aquests últims aldarulls a Derry, Belfast, Carrickfergus i Newtonabbey com una barreja irresponsable de l’esgotament del confinament, l’arribada del bon temps i unes minivacances escolars amb la mobilització de joves nascuts en el postconflicte atiats per alguna obscura força local. Però tot plegat rebaixa el rerefons polític d’una violència que pot anar a més. Obvia el malestar de l’unionisme, que ha entrat en un escenari desconegut de canvis polítics i demogràfics que augmenten la seva sensació de vulnerabilitat i pèrdua. També és política la ràbia que ha esclatat contra la policia nord-irlandesa.
Descontentament. Fa dues setmanes, la primera ministra d’Irlanda del Nord, Arlene Foster, del Partit Unionista Democràtic, va reclamar la dimissió del cap de la policia assegurant que havia “perdut la confiança de la comunitat unionista” pel fet que les autoritats van decidir no processar els dirigents del Sinn Féin que l’estiu passat van trencar el confinament per assistir al multitudinari funeral d’un antic membre de l’IRA.
Uns dies abans, a principis de març, el Consell de Comunitats Lleialistes, que agrupa diversos grups de paramilitars unionistes d’Irlanda del Nord, va enviar una carta a Boris Johnson per anunciar-li que retiraven el suport als acords de pau del 1998 i les seves institucions fins que no es corregís el protocol del Brexit que limita la lliure circulació de mercaderies a través del mar d’Irlanda, entre el nord de l’illa i el Regne Unit. Anunciaven també una campanya de mobilitzacions i protesta -“pacífica”, deien.
L’estratègia dilatòria de Johnson s’ha fet insostenible. El desembre del 2019 el primer ministre britànic va mentir literalment quan va assegurar als nord-irlandesos, i als britànics en general, que el Brexit no comportaria cap frontera interna, malgrat sortir del mercat únic europeu. Johnson s’ha dedicat a utilitzar cínicament Irlanda del Nord per mantenir viu el pols amb la Unió Europea. Però ara el cost afegit d’aquesta situació pot ser enterrar la pau a l’Ulster.
Frontera. Les conseqüències directes del Brexit i la seva frontera marítima per a l’economia i l’abastiment dels comerços nord-irlandesos ha estat el cop definitiu per al desconcert unionista, que veu com la lliure circulació amb la República d’Irlanda funciona amb tota normalitat. De fet, el govern de Dublín va anar més ràpid que el de Londres a condemnar el retorn de la violència i ha demanat a Johnson una cimera urgent que, de moment, Downing Street no preveu.
La pertinença a la Unió Europea del Regne Unit i de la República d’Irlanda era, precisament, un dels pilars dels Acords de Pau de Divendres Sant que permetia esborrar les fronteres internes entre territoris comunitaris.
Ara, però, les costures del Regne Unit estan en tensió; l’unionisme es revolta contra Londres; hi ha una frontera intrabritànica al mig del mar d’Irlanda, i al maig hi haurà eleccions a Escòcia.
