Boltanski i els batecs després de la mort

Té tot el sentit percebre els batecs de Christian Boltanski gairebé dos mesos després de la seva mort. De fet, la pràctica totalitat de l’obra de l’artista gal la va fer per recordar-nos els rastres de la mort, una manera més, una altra, de ser vius. Ell mateix –és coneguda la història– tenia una aposta amb un jugador de Tasmània, un jugador dels durs, una mena de dimoni, sobre quan s’havia de morir i la manera de fer-ho, i per això el seu oponent tenia instal·lades càmeres a l’estudi de l’artista als afores de París per enregistrar cadascun dels seus moviments fins que expiràs. Un joc macabre, perillós, sobretot per a l’artista, a qui record somrient cada pic que se li advertia.  

En tot cas, Boltanski ens va deixar a Palma algunes de les obres més poètiques de quantes va crear. Tot s’ha de dir, també es va endur de Palma una part de la que per mi és una de les creacions més suggerent i emotives entre quantes ha donat el món de l’art conceptual, sovint sense cor ni ànima. Obr un petit parèntesi per dir que les obres de Boltanski a Palma les devem a la galeria Kewenig i, sobretot, a Michael Kewenig, que va fer tots els esforços i més perquè ens quedàs una empremta de l’artista a l’illa. El fet és que a Boltanski no li va importar gaire que el museu que li demanava que fes una obra per al seu espai, Es Baluard, tingués un pressupost molt molt per davall del que solien costar les seves instal·lacions. “Si em deis quin pressupost teniu, no passeu pena, que jo m’hi adaptaré”. I així va néixer Signatures, l’esplèndida obra que, amb fustes i neons, reproduïa les marques que, al voltant del segle XVII, els picapedrers feien a les pedres per identificar la seva feina i poder sumar el que havien de cobrar. Rastres de vida, de vida anònima, més enllà de la mort.

Per aquell temps, 2011, havia començat a voltar pel món el projecte de Boltanski Les archives du coeur. En aquell cas, l’artista recollia batecs de vida per al dia que arribi la mort. Enregistrava tants de batecs com persones s’hi volien sumar. De les setmanes que la cabina enregistradora va estar a Es Baluard, crec recordar que es va endur el batec d’uns 3.000 cors, entre ells el d’una servidora. Són tots, entre desenes de milers més de persones d’arreu del món, bategant a l’illa japonesa de Teshima. Ell em deia que si un dia, quan jo ja no hi sigui, qualcú em vol sentir, pot anar-hi i demanar per mi. És poesia.

Mentre a Boltanski el sentim bategar després del seu traspàs el 14 de juliol passat, una es demana per què aquesta mancança de projectes d’artistes de llarga i sòlida trajectòria entre les iniciatives artístiques públiques a Mallorca. Es va dir que s’aturaven per la crisi econòmica, la de finals de la primera dècada del mil·lenni, però mai més no han tornat. Si les propostes noves i joves han de tenir un espai important per donar-se a conèixer, no hauríem de deixar d’escoltar el batec dels artistes que, per la transcendència de les seves obres, continuen bategant quan han deixat d’existir. També ells enriqueixen la nostra existència.