"La bellesa no és en les coses, sinó en els ulls de qui les mira". Ho hem sentit moltes de vegades. Deu ser per això que, en la bellesa, la subjectivitat hi té tant de pes i hi ha tants de parers. Però, estrafent l'expressió, també podríem dir que l'insult no és en les paraules, sinó en la intenció de qui les profereix.
A 'Viatge a l'origen dels insults' (2006), de Joan Avellaneda, hi ha molts d'exemples que, precisament, demostren com mots simplement identificadors deixen de tenir el valor neutre original, des del punt de vista avaluatiu, i passen a ser usats com a insults: 'beduí', 'gitano', 'jueu', 'vell', 'pagès', 'foraster', 'mascle'...
Fa una partida de dies era notícia que Albert Rivera, el líder de Ciutadans, va ser insultat a Madrid per un grup de taxistes en vaga. Els mots que els vaguistes usaren d'insult foren molts i diversos. Crida l'atenció, però, que li diguessin, a ell, "catalán de mierda" i "polaco" (a la xarxa, en segons quins vídeos, se senten uns insults i en altres se'n senten de diferents, segons el moment de la trifulga que reprodueixen).
Tots som testimonis que el terme 'català', sense res més, ja és usat com a insult. Per tant, el complement que hi posà el taxista irritat pot ser interpretat de dues maneres. Una, ben intencionada, que creu que el taxista no considera que 'catalán' sigui un insult i per això necessita afegir-hi una excrescència que acompanyant qualsevol nom satisfà perfectament el valor ofensiu: 'ministre de merda', 'informàtic de merda'... L'altra interpretació, més probable, considera que el taxista no fa més que intensificar la contundència de l'insult (com quan n'hi ha que diuen 'negres de merda' o 'moros de merda'). Recordau l'acudit d'aquell alemany que quan li demanen d'on és sempre diu que és un 'alemany d'Alemanya' per a aclarir que no és un 'alemany de Merda', ja que, pel que sent, sembla que Mallorca n'és plena, d'alemanys d'aquest origen.
Rivera degué passar un mal moment quan va sentir que li deien 'polaco' i 'catalán', a ell, que tant ha contribuït a escampar la catalanofòbia pel Regne d'Espanya i que tant s'esforça per ser considerat "català-i-espanyol".
Hi ha prou evidències que, quan es fomenta l'agressivitat, aquesta tendeix a estendre's per tota la societat. Aznar va ser el primer president de l'actual etapa que de manera oberta va integrar l'agressivitat i les mentides 'sin complejos' en l'acció política quotidiana. Però bona part de la crispació política i social i de les aberracions judicials actuals en són hereves. L'aznarisme ha superat, fins i tot, el partit que li va donar cobertura. El trobam en altres partits. Entre els deixebles més destacats en la tergiversació dels fets i en el foment de la catalanofòbia hi ha en lloc prominent Albert Rivera i altres membres del seu partit. ¿On pot conduir, per exemple, un autocar que es passeja amb propaganda contra l'indult dels presos polítics si no és a la intolerància, al hooliganisme i a un camí sense possibilitats de retorn? ¿De què és producte que el Parlament d'Extremadura demani tornar aplicar el 155 a Catalunya?...
En uns altres moments un pensaria que esdeveniments com aquests protagonitzats per Rivera i els taxistes serviran per a fer reflexionar sobre la conveniència de reconduir el debat polític cap a camins de diàleg i de pacte. Però no hi ha motius per a pensar que les coses vagin així, sinó al contrari. Continuarà la voluntat de remoure els instints més irracionals, perquè hi ha opcions polítiques que saben que allà on impera la raó sempre perden; només es poden mantenir on regnen els prejudicis i la violència, covada o expressada.
De la mateixa manera que 'català' o 'polaco' poden ser utilitzats com a insults, també ho pot ser 'espanyol', sense necessitat d'afegir-hi cap complement de nom. I és que així com van les coses sembla que els qui s'hi senten fan mans i mànigues perquè aquest sentit denigrant sigui el bàsic. Mai no aconseguiran que sigui igual ser espanyol des del punt de vista administratiu que sentir-s'hi, si per a ser-ho cal seguir el model de comportament, de creences i maneres dels que més orgullosos branden aquest sentiment o si han de sentir-se representats per Aznars, Casados, Abascales o Riveras (¡ai, no!, en Rivera no, que aquest és un 'catalán de mierda'). Pot ser que 'espanyol', en qualsevol llengua, arribi a ser sobretot un insult si, per ser-ho com toca, cal fugir del terreny de la raó i el consens i romandre en el de la confrontació i la violència, l'únic del qual en saben sortir victoriosos.
