El barrisc de calç viva
“Els socialistes estaven darrere el 23-F”. Aquestes declaracions de Xavier Trias han “sorprès” i indignat el pensament espanyol políticament correcte. Cal reconèixer que les paraules de Trias no destil·len gaire rigor, i molt segurament no sabria on aferrar-se el quasi-batle barceloní si li estirassin la llengua perquè aclarís de quin dipòsit històric ha tret els fonaments per construir aital temerària afirmació.
El cas, és, però, que la realitat més palpable, la que coneixem, la que hem vist i hem interpretat, mena, indefectiblement, a fer més creïble i versemblant l’estirabot triasenc. Si avui qui més qui menys dona per feta la complicitat de l’emèrit dubaià amb els colpistes del bigotut Tejero, per què no hi hauria d’haver ficat cullerada també l’estructural i espanyolíssim PSOE?
Construït a les beceroles sobre les bases del marxisme, el PSOE es va instaurar ja en l’era moderna en una socialdemocràcia occidental que no discutiria sota cap concepte l’estat del benestar capitalista del lliure mercat. Durant el tardofranquisme, un atractiu Felipe González, dotat d’un carisma i una oratòria (una joventut, una modernitat) poc freqüents a la seva època, assumia el poder dins el socialisme espanyol. Sí, americana retxada. Sí, corbata absent. Sí, pantalons de pana. Estètica cercada o natural? Tant se val. El cas és que el PSOE escenificà públicament una ruptura incontestable amb el règim agonitzant de Franco. Alhora, però, es preocupava de negociar una transició “amable” amb els seus presumptes enemics irreconciliables. Cap partit antifranquista va sortir reforçat com hi sortiren ells d’aquell presumpte trànsit entre règims. El PSOE es va erigir com la garantia progressista i canviant de la continuïtat de l’Estat espanyol tal com l’havíem conegut. Hi havia uns mínims que no es podien tocar. El primer botó de mostra, el leitmotiv que els va dur a guanyar les eleccions del 1982. El celebradíssim referèndum per decidir si Espanya entrava o no a l’OTAN. Ens deixaren votar en una pantomima participativa en què els dos grans partits espanyols, també el PSOE, defensaven l’entrada a l’organització militar.
Deixant a banda la corrupció sistèmica que congriaren sota el paraigua del clan Guerra, els socialistes fixaren als annals de la història un dels fets més vergonyants de la moderna i elegant democràcia espanyola. Foren ells els qui orquestraren la creació i el funcionament dels GAL, el grup paramilitar amb finançament oficial que havia de combatre el terrorisme d’ETA. Mentre encara avui n’hi ha que es demanen qui podria ser M. Rajoy, molts d’altres no tenen cap dubte que el senyor X era, i és, el senyor Z. Condemnats per la justícia, el ministre Barrionuevo i el secretari Vera ingressaren a la presó. Els acompanyaren fins a la porta del centre penitenciari les seves esposes… i el president del Govern espanyol d’aquell moment. Un tal Felipe González. Joxean Lasa i Joxi Zabala havien estat enterrats alguns anys abans en calç viva després d’haver estat torturats i assassinats.
Passaren els anys. Arribà la crisi econòmica del 2008 i semblà aparèixer una espècie de renaixement de la creença en el poder del poble. Els catalans també sentírem que el vigor de tot un poble havia de ser prou per tombar les estructures de l’Estat. I no ho tenguérem mai tan a prop. El PSOE semblava desintegrar-se. Al Principat, el PSC s’esfilagarsava com una vànova estesa a la tempesta dels anys. Convergència s’abraçava definitivament a l’independentisme. I tot mudava de color. Vicent Partal ho explicava amb clarividència: “Si el PSOE està en perill, Espanya també hi està”.
Aquests dies presumptament apassionats d’ara hem viscut com el PSOE, sempre tan partit-bona-persona, sempre tan pusil·lànime, sempre tan disposat a ajudar-nos en tot, col·locava la nostra Francina Armengol com a presidenta del Congrés. Després de l’espanyolisme intransigent de la seva predecessora, ha hagut de ser una catalana de Mallorca la que permetés, cinquanta anys després de democràcia i de plurinacionalitat, de respecte i d’igualtat, que les “altres” llengües oficials es poguessin parlar amb normalitat, sense censura i sense repressió al Congrés dels Diputats. Ens ha servit, l’escena, per presenciar l’enèsim numeret de l’espanyolisme davant una diferència que s’entesten a no entendre.
I tot això ha pogut passar perquè unes “minories en vies d’extinció” eren indispensables perquè es pogués constituir la mesa. Són indispensables, també, perquè es pugui investir un nou president del Govern. I per això, però, hi ha dues condicions: amnistia i referèndum. Una demanda forassenyada que ha servit perquè renasquessin juràssicament els dinosaures que més estimam. Sense bigot, però amb aquella alegria que el caracteritza, ha sortit l’heroi de les Açores, incitant Espanya a “mobilitzar-se contra l’amnistia”. “Estamos trabajando en ello”, li ha respost l’escolanet Feijóo. Els més simpàtics, però, han estat els Zipi Zape del socialisme espanyol, aquesta espècie de Mortadel·lo i Filemón que només tornen quan veuen tremolar Espanya. Presentaven un llibre d’Alfonso Guerra a l’Ateneo de Madrid i Felipe González, que ara torna a ser amiguet seu, hi digué que “és inacceptable sotmetre’s a un xantatge i menys per minories en vies d’extinció”. Ho digué ell, que mentre se sotmetia al “xantatge” de l’“enano” Pujol, comprava tot el barrisc de calç viva per extingir els qui li feien nosa. Ho digué ell, dinosaure testosterònic d’un partit corrupte que sempre, i sense excepcions, ha enganat la voluntat sobiranista i sobirana dels pobles que no són l’espanyol. I alerta, perquè fins i tot l’incorruptible Puigdemont acabarà doblegant-se als encants d’aquesta serp verinosa.
