Ball de cadiretes

MÉS per Mallorca fa primàries aquests dies. 4.500 persones seran cridades a votar a una quarantena de meses electorals situades arreu de l’illa. Els ecosobiranistes tenen fam de lideratges, i es nota. Els resultats electorals del 2019, la negociació del pacte de govern amb el PSOE –on es conjugaren grans ambicions i unànimes mediocritats– i la crisi sanitària del covid-19 han passat factura i han instal·lat el partit mallorquinista en una espècie de sopor constant.

Sigui com sigui, votar sempre està bé. Però he de dir que aquest procés de primàries, a mi, em pareix peculiar. En primer lloc, per les grans absències. En la cursa pel lideratge intern sorprèn que quasi cap de les cares visibles del partit hagi piulat (amb la digna excepció de Bel Busquets). I és que ni els consellers Mir i Santiago, ni el senador Vidal, ni la majoria dels càrrecs electes al Consell i el Parlament han obert boca en aquest sentit. Com si tot això d'encapçalar la seva formació no anàs amb ells. Tampoc ho han fet els principals membres de la direcció (sense comptar Noguera i Ferrà, que es varen descartar). Segurament uns i altres tenen els seus motius per actuar com ho fan, però el que no es pot negar és que aquest és un símptoma –un altre– del desconcert en el qual viu instal·lat aquest espai polític.

Peculiar també em pareix el que conten els candidats. Tots comparteixen discurs i estratègia –tots provenen del PSM–, fet que redueix el procés de primàries a un simple concurs de popularitat. Aquí es veu “la pluralitat” del projecte. Els politòlegs diran que dins un partit això és bo, que el reforça. Segurament tenen raó. Però és igualment cert que es fa difícil d’entendre per a uns ulls forans tot aquest paripé electoral, especialment quan les diferents famílies comparteixen visió i formes.

S’ha de dir que això no passa només dins MÉS. De fet, és el parenostre dins l’espai progressista. Al cap i a la fi, vivim en els temps de la postmodernitat líquida, dels conceptes buits i l’esquerra desnortada i barallada. És el que es porta. La gent no va de canvis radicals. Els mallorquins aspiren a una vida tranquil·la, polítics adaptats als temps, ajudes al lloguer, beques menjador i poques estridències polítiques. I és que no ens enganem, la majoria de votants de l’actual tripartit progressista volen na Francina de presidenta, amb Podem i MÉS com a escolanets i guardians de les essències. Així, és difícil fer forat.

En aquest sentit, Lluís Apesteguia va posar el focus on tocava quan va afirmar en aquest diari que “l’experiència ens duu a concloure que, almenys fins ara, els pactes amb el nostre soci històric del PSOE no ens han permès dur a terme aquests canvis estructurals (...). Després de dues legislatures de governs progressistes, hi ha llacunes flagrants en aspectes cabdals per al sobiranisme, el feminisme, l’esquerra i l’ecologisme”.

I aquí rau la clau de volta de tot plegat. Per ser vertaderament útils a la societat, més que debatre quin ha de ser el candidat, els mallorquinistes d’esquerres han de decidir què volen ser de grans. I hauran d’elegir entre un autonomisme simpàtic amb dosis cridaneres o creure’s, de bon de veres, que Mallorca és un país a mig fer.

Si trien la primera opció, faran de la gestió pública el seu objectiu. Esdevindran un partit regionalista com els de Terol, Cantàbria o Canàries, movent-se en els límits del possible i connectant millor amb una hipotètica majoria social. Segurament serà una vida més còmoda i coherent amb el que avui és la seva línia d’actuació.

En canvi, si opten pel segon camí –més angost, minoritzat i difícil, sens dubte–, hauran d’entendre que les desigualtats socials i nacionals són estructurals i que Mallorca representa, per a Podem, PSOE i PP, turisme i vuit diputats a Corts. Si es tria aquesta via, MÉS haurà de deixar de jugar a la puta i la ramoneta amb els seu socis i entendre que només el conflicte ens fa avançar com a país, tot acceptant que potser no cal tocar cadira sempre que es pot.

En aquest darrer sentit, són interessants les aportacions del gran filòsof Aranguren. Ell va afirmar que “l'única definició vàlida de l’esquerra és la topològica, la que pren la paraula a peu de la lletra: és d'esquerra qui està fora i a l'esquerra el poder, és a dir, davant seu. (...) Per això és tan difícil, gairebé impossible en el món d'avui, com no sigui dins d'un partit antipartits i sense aspirar a governar, ser alhora polític actiu i plenament d'esquerra”. Que en prenguin nota els capitosts sobiranistes.

El més bonic de tot plegat és que al final la militància triarà el partit que vol. Després, a les properes eleccions, el poble els dirà si s’han equivocat o no. Aquells que ens agrada el salseo polític estarem entretinguts. 

Joan Pau Jordà és professor