Els temps de Rock Hudson
L’actor i director Eduardo Casanova ha anunciat a Instagram que té VIH. “Avui trenc aquest silenci tan desagradable i dolorós després de moltíssims anys. Un silenci que guardam i sofrim moltíssimes de les persones amb VIH. Ho faig per mi, però desitj que això pugui ajudar més gent”, va escriure. Que una figura pública prengui una decisió com aquesta continua sent notícia. Per descomptat que tots podem continuar amb les nostres vides i que no s’aturarà el món, com una legió de trols, molt aviat, s’ha llançat a proclamar. Les seccions de comentaris de les webs i les xarxes socials s’han omplert de mostres de suport, però també d’arguments, preguntes, retrets i, en definitiva, judicis que ningú no necessitava. Casanova menys que ningú. Com passa quan algú lliurement comparteix la seva orientació sexual, els qui no han entès res qüestionen que “això és cosa seva”, que no fa falta airejar-ho. Que a qui li importa.
La vida privada és un dret, no una obligació. Quan algú decideix parlar, no traeix la seva intimitat: l’usa políticament. La seropositivitat, a més, no és una informació neutral, sinó una carregada d’estigma. Censurar que ho comparteixi és reclamar que l’estigma continuï invisibilitzant-la. El que és privat no és el VIH, sinó el prejudici que molts prefereixen no revisar. Per això, exposar-se d’aquesta manera no és exhibicionisme, sinó responsabilitat social des de la vulnerabilitat i no des de la superioritat moral. I sí, pot ser que totes aquestes necessitats de preguntar obsessivament ‘a qui li importa’ no hagin pensat que li importa a qui té VIH i no ha estat capaç de compartir-ho amb ningú, a qui té por de fer-se’n la prova o a qui creu que això “ja no passa” perquè no ho veu al seu entorn. I si avui ja no és un problema, per què els incomoda?
Mentre s’usin verbs com ‘confessar’, com si ser seropositiu fos un delicte, caldrà parlar del tema; un que, fins fa no tants anys, era un tabú, una desgràcia i una vergonya que va arrasar la vida de milions de persones. Avui s’ha convertit en una malaltia crònica necessitada encara de pedagogia i d’explicar que una persona amb VIH indetectable no transmet el virus o que no és exclusiva d’homosexuals i addictes. Pot semblar una obvietat, perquè no som al 1985, però hi ha qui encara sembla viure als temps de Rock Hudson. El silenci no protegeix: la informació, sí. No molesta que Eduardo Casanova tingui VIH. Molesta que ho digui sense demanar perdó.
