Psicolíders
Alguna cosa estranya deu tenir el poder polític quan és tan procliu a fer créixer la corrupció. Semblaria que qualsevol persona sensata està prou conscienciada o que, davant de tot el que hem vist a la democràcia espanyola, catalana i illenca aquestes últimes dècades –amb polítics empresonats, investigacions, escorcolls, enregistraments, documents comptables que acrediten les untures, etc.– qualsevol persona mitjanament entenimentada sabria que, d’entrar en política i actuar fraudulentament, les coses poden sortir molt tortes, i que es pot acabar no només a la presó sinó deshonrat. I ja no només els antecedents en tots els partits polítics que haurien de fer que tothom anés viu, sinó els múltiples exemples que ens ha donat la ficció basada o no en ‘fets reals’, o aquella forma de ficció que acaben sent els casos de corrupció internacional; així quan un polític nord-americà –o francès, o d’on sigui–, acaba a la presó per culpa de les seves males pràctiques, i ara també dels seus mals costums en afers sexuals.
Qualsevol que tingui una mica de memòria sap com va acabar el govern González, els ministres d’Aznar (inclòs Jaume Matas), Rajoy i el seu misteriós ‘M. Rajoy’ als papers del sinistre Bárcenas, tot el femer immens –i tan memorable– d’Unió Mallorquina, la monarquia èticament desacreditada, per no parlar dels infinits afers podrits de tants i tants ajuntaments que també han ocupat els tribunals i les pàgines de la premsa. Que la justícia i la judicatura castiguin tot això (amb més o menys encert) es veu que no acaba de fer por a ningú. O bé haurem de concloure que la corrupció és intrínseca al sistema polític, segurament més al ‘nostre’ que a altres bandes del món.
El sistema –o l’entorn del poderós, o el clima que envolta els òrgans de decisió política– deu afavorir amb massa toxicitat que s’acabin produint situacions que afavoreixen la temptació i la trampa. Però tampoc hem de descartar una altra hipòtesi: que el joc polític és ara mateix tan demencial i grotesc, tan impossible i boig que només s’hi poden sentir temptats d’apropar-s’hi certa mena de persones.
La política s’ha convertit en un entorn tan nociu, alterat, demencial i psicològicament perillós que només pot atraure, ara mateix, certa categoria rara de psicòpates. L’ofici de governar mai deu haver estat senzill, però en l’època actual s’ha envoltat tant de perills, paranoies, partits tòxics, ideologies covardes, i una problemàtica social tan vasta i complexa, que tot plegat agafa unes dimensions colossals. Per tant, la corrupció ve de la mà de la psicologia que acompanya uns personatges que, només des d’unes dosis d’ego boig i descomunal, poden pretendre governar no només un partit, sinó un país. I fer-ho bé!
Aquesta casta de persones només poden funcionar mitjanament operatives –i sobreviure mesos i anys en política– amb uns egos alterats, i és aquí on es forja el miratge d’una impunitat i una omnipotència que porta indefectiblement a fer tota casta de jugades indignes. La corrupció econòmica ve de la mà d’una degeneració insana de la tasca política i del debat parlamentari corresponent, de la crisi de la premsa sensata i de la fixació en la demagògia algorítmica de les xarxes socials.
