Quan creixem massa: la lliçó de Keynes que les Balears no poden oblidar
A les Balears no tenim només un problema de creixement. Tenim un problema de com el gestionam. Sovint aquest debat es presenta com una discussió entre més intervenció o més mercat. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és quan, com i amb quins límits s’aplica cada política.
John Maynard Keynes és recordat com l’economista que defensava la intervenció pública en temps de crisi. Però la seva idea central és més incòmoda del que sovint es presenta: per poder gastar quan tot cau, abans has d’haver estat capaç de no gastar quan tot creix. Aquesta és la part que hem oblidat.
Durant els anys previs al 2008, la recaptació pública augmentà amb força. Però una part rellevant d’aquests ingressos no responia a un creixement estructural de l’economia, sinó a un moment excepcional del cicle immobiliari. Eren ingressos elevats, sí, però inestables. El problema no va ser gastar. Va ser gastar com si aquells ingressos fossin permanents.
Això no és una anomalia puntual. És un patró recurrent. Quan els ingressos públics creixen ràpidament, es genera la il·lusió que es pot sostenir més despesa de manera permanent. Però una part d’aquests ingressos depèn de factors excepcionals –preus, crèdit, activitat concentrada en determinats sectors– que no es poden mantenir en el temps. La despesa, en canvi, sí que queda. I aquí és on comença el problema.
Quan el cicle es va girar, la recaptació es va desplomar amb la mateixa rapidesa amb què havia crescut. I amb ella, el marge fiscal.
En aquell moment es va intentar aplicar una política expansiva per compensar la caiguda de la demanda privada. Era coherent. Era necessari. Però no era viable en els termes que exigia la situació.
L’augment del dèficit, la desconfiança dels mercats i la tensió sobre el deute públic van forçar un ajust prematur. La política keynesiana es va interrompre abans d’hora. I el cost es va traslladar a l’economia real: destrucció d’ocupació, tancament d’empreses, una recessió més profunda del que hauria estat amb un marge fiscal suficient.
La teoria no havia fallat. El que havia fallat era el moment en què s’havia decidit ser prudent.
Aquest patró no és excepcional. És recurrent. En fases d’expansió, els ingressos extraordinaris s’incorporen al pressupost com si fossin estructurals. La despesa creix sobre aquesta base. I quan el cicle s’inverteix, el sistema queda sense capacitat de resposta.
El problema no és ideològic. És institucional. Cap govern –del signe que sigui– té incentius per contenir la despesa quan tot va bé. És molt més fàcil gastar ingressos presents que reservar marge per a crisis futures. Però sense aquest marge, la política anticíclica esdevé teòrica.
En territoris com les Balears, aquesta dinàmica és encara més accentuada. Una part important dels ingressos públics depèn de sectors molt sensibles al cicle, com la construcció i el turisme. Això fa que els anys bons siguin molt bons… i els dolents, molt més difícils de gestionar.
La qüestió no és si el sector públic ha d’intervenir en una crisi. És si tindrà capacitat real per fer-ho. I aquesta capacitat no es decideix en la recessió. Es decideix en els anys bons.
El debat sobre la política econòmica sovint es planteja en termes de més o menys intervenció. Però potser la pregunta rellevant és una altra: som capaços de dissenyar regles que ens obliguin a ser prudents quan no ho necessitam? Perquè, sense aquesta disciplina, el marge fiscal no desapareix per accident. Desapareix per disseny. I llavors, quan arriba la crisi, ja és massa tard.
Ser keynesià no és només saber intervenir quan l’economia cau. És saber no gastar quan l’economia creix.
