Amigues genials

Del quartet d’Elena Ferrante m’agrada que incideixi en els conflictes que acostumen a sorgir entre dones intel·ligents: divergències en l’aproximació a la lluita de classes, el nyic-i-nyac que mou la competitivitat (en el cas de les seves protagonistes, del sector literari) i les bregues i raons pels homes. I el que no m’agrada és l’exasperació que em produeix reflexionar que tots tres conflictes són a causa d’una societat patriarcal que no hem remenat prou, a causa d’un sistema de pensament antropofal·locèntric del qual tot just hem endevinat la soca.

He corregut a dir la metàfora vegetal perquè el coneixement sempre ha sigut un arbre. Tanmateix, en la tradició autoritzada, l’humà masculí s’ha associat ‘de facto’ al vigor de l’animal i al crit, mentre que el femení s’identifica amb les plantes, en aparença silents i quietes. Depenem absolutament d’aquests éssers, però es respecten ben poc. I el prejudici empipa perquè, si ens esforcem a llegir enrere, Charles Darwin ja reconegué la capacitat de comunicació i moviment de les herbes, i Emily Dickinson ja va escriure amb veu de dona. Si retrocedim encara més, hi hagué Safo versant i Aristòtil estudiant botànica.

La intuïció d’un llenguatge de les plantes ve de tan lluny com les dones que escriuen i diuen. Quan revisem les tradicions no oficials –el llegat subversiu de l’oralitat–, hi ha les remeieres magnífiques: dones capaces d’observar i entendre les interaccions entre plantes i animals que, per la vibració d’arrels i ones sonores, ens han anat transmetent els seus poders en cançons, conjurs i mantres.

Escolto els geranis de la terrassa, els deixo parlar. Sembla que em demanin per què, ara que l’acadèmia a la fi esmenta algunes escriptures de dona, s’obstina a assenyalar-les com a excepcions, follies, suïcidis o flors d’un dia. La idea que són rareses activa el postulat masclista que, a cada generació literària, d’autora tan sols pot haver-n’hi una –i vet aquí la rivalitat. Joanna Russ ho investiga a l’assaig Com destruir l’escriptura de les dones (en català traduït per l’amiga Míriam Cano); i parla que, tant a les que escrivim com a les que no, se’ns ha perjudicat, se’ns ha ferit profundament, negant-nos models femenins no masclistes.

“Vaig sortir de la bèstia amb rebuig i de cop i, mirant-la de cara, vaig perdre el buit, la submissió i el col·lapse i vaig entrar a l’altra bèstia, la que era a prop, la que era jo, la que era meva”. L’amiga Blanca Llum Vidal ha merescut el Premi Carles Riba més recent per Tan bonica i tirana (Proa, 2025): un recull de poemes en prosa, en el qual el jo líric és animal, vegetal, femení –poderosíssim. Ha renascut d’una pena vella, parasitada, dotat de bell nou d’autonomia–i alegria.

Escolto les heures, les deixo parlar. Sembla que em demanin per què no ens expliquem altres maneres de ser dona; per què insistim a presentar com esguerrades, xorques o verinoses les que existeixen diferentment, fora de la norma o contra la norma masclista. Rítmica, l’enfiladissa continua: ¿De veres creiem que una dona tota sola ha de poder ofegar el crit d’una estirp sencera de mals homes? El patriarcat presenta les seves víctimes com ignorants, febles, perilloses o maldestres; i, si ens ho empassem, vet aquí el recel entre germanes –vet aquí unes dones sexistes privades del confort i el dot de l’amistat. Les hedres bateguen que hi ha alternatives, quan ens acompanyem de camarades treballadores per la igualtat que fan ressonar veus callades per lleis o mans d’home; que hi ha xarxes subterrànies segures nodrint-nos amb bona lletra.

L’amiga Mireia Calafell (al palmarès del Carles Riba per Si una emergència) s’acosta caragols de mar a l’orella i ens retransmet vivament què s’ha dit i no han volgut que sentíssim: ‘‘Heu descobert ara fa poc que les arrels dels arbres / als boscos parlen es diuen protegiu-vos / ha d’arribar la neu / tingueu present el juny // quan sapigueu que la violència / les dones mortes/ les dones que heu matat / no callen sota terra / que estan tramant un pla / una font entre pedres // rellegireu els guèisers / la fúria / l’erupció / el temps d’espera / allò que vol aquest poema’’.

L’entramat de veus pròpies de dona, que creix deixant espai a altres llenguatges i cossos i temps, s’ha de re-conèixer i re-crear. Pels somnis (la literatura) i la vigília (la casa, l’escola, la feina). M’ho ha dit el romaní ben lila, emmirallant-se en les meves ulleres: estem nafrades i exhaustes, però valem més l’alegria que la pena –valem les amigues.

“I noi ja em perdonaràs / si tinc flors entre les dents / i quan parlo no m’entens”, canta la genial Maria Callís per La ciutat cansada (premi Carles Riba 2016). I corejo: amigues, cantem treballant, reescrivint-nos, però sobretot celebrem que ens som amigues: que no hauríem de perdre-hi la mica d’amor que ens queda, en tanta lluita.