L’engany no és sofisticat, però sí efectiu. La roda del sistema gira a favor dels capitalistes, que sempre guanyen en aquesta ruleta de la mala sort. De l’altra banda hi són els pobres, els que lloguen per hores els seus cossos i cervells a canvi d’un salari que han de gastar per alimentar l’estat ‘natural’ de les coses.
De vegades, les coses arriben a un punt insostenible, com el que ens ha tocat viure. Per no tenir, els desposseïts no tenen ni tan sols una casa on amagar-se quan arriba la nit. Altres, que tenen la sort de dormir sota un sostre, només disposen dels recursos justos per sobreviure. I també n’hi ha que creuen que viuen bé perquè, malgrat que estan una mica ofegats per les despeses, encara es poden permetre el ‘luxe’ d’anar a fer unes canyes amb els amics.
En què consisteix l’engany del qual parlava al començament d’aquest article? En acceptar la versió dels poderosos i estar convençuts que els causants de les nostres desgràcies són les persones més pobres que nosaltres. No hi ha res tan de pobre com assenyalar els altres pobres com a culpables. El sistema ens té domesticats d’aquesta manera. Som un ramat on ens devoram els uns als altres per a diversió d’una minoria d’espectadors.
Passaria el mateix amb unes condicions dignes de vida? Si el dret a l’habitatge es complís, si els salaris més baixos fossin dignes, si els aliments no suposassin un sacrifici? Sospitaríem els uns dels altres? Sospit que la resposta és clara: no, no passaria.
Ens equivocam d’enemics: no són els que estan al nostre voltant, o per davall. Hem d’assenyalar cap a dalt, cap a aquells que es peguen la gran vida a costa de la pobresa dels altres. Aquells que viatgen en jet privat, mentre que feim coa per ficar-nos a un bus on no hi ha espai quasi ni per respirar. Aquells que neden a les piscines de les seves mansions mentre que ens posam davant del ventilador perquè ens pegui una mica d’aire a l’estiu. Els que mengen productes gourmet mentre que calculam pel passadís d’un supermercat si ens basta el que ens queda al banc per fer aquella compra.
Els culpables no són els immigrants, ni els indigents, ni els que viuen a barriades que ens han dit que són llocs indesitjables. En definitiva, els culpables no són els pobres. Els culpables estan damunt els nostres caps, preparats per trepitjar-nos a la primera ocasió que puguin fer-ho.
