Actituds lingüístiques i sistema educatiu (1977)

De l’article de Miquel Strubell (1949-2022) a l’Avui (25-IX-1977). Tres anys després era nomenat cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat. Llicenciat a la Universitat d’Oxford, ciutat on va néixer, i en psicologia de l’educació a la de Londres, Strubell era expert en bilingüisme escolar i polítiques lingüístiques. Va morir el passat dia 5.

Quant a la llarguíssima polèmica a l’entorn del “català a l’escola”, hem observat sempre una manca notable de referències concretes a estudis i recerques pedagògics i psicològics i un excés de frases més o menys demagògiques emprades amb fins polítics i/o nacionalistes que, si més no, poden ésser utòpiques si hom no demostra llur validesa amb criteris científics i empírics. La manca d’estudis-pilot, per exemple, en el terreny lingüístic ha estat una conseqüència de la política centralista prou coneguda, ja que un estudi-pilot investiga la possibilitat d’implantar una determinada política educativa, i si aquesta política no és considerada en el si dels organismes centrals, de ben poc pot servir l’estudi. [...] Hi ha estudis fets fa poc a Catalunya i a Gal·les importants quant a la política educativa. […] Hi haurà pedagogs que pensen de bona fe que l’ensenyament a l’estil gal·lès, on els nens de parla gal·lesa reben una bona part de llur educació primària en llur llengua materna, comportaria aquí un descens en el domini del castellà per part dels nens catalanoparlants, i justifiquen amb aquesta hipòtesi la seva oposició a qualsevol obligatorietat del català a l’escola. Hi ha indicis, però, que una educació en català no té aquestes conseqüències. Per exemple, Joaquim Arnau conclou (a Bilingüismo y educación en Cataluña. Ed. Teide, 1975) que: “Los escolares catalanoparlantes del grupo experimental que siguen el programa bilingüe no son significativamente inferiores a los escolares castellanoparlantes del grupo control en ninguno de los factores medidos en el idioma castellano”. Més avall, un punt molt important: “Los escolares catalanes que siguen el programa bilingüe poseen en las dos lenguas una mayor riqueza expresiva que los escolares catalanes que, desde un principio, participan en la enseñanza monolingüe en castellano”. A Gal·les també hi ha dades en aquest sentit [...]. Quines conclusions podem extreure d’aquests estudis i experiències? Primer, sembla que convé introduir els fills dels immigrats al català molt aviat, quan les actituds són encara favorables (o inexistents) i hi ha una possibilitat d’integració lingüística total. Segon, rebutgem l’ús de la “classe de català” i propugnem en canvi que l’idioma sigui emprat com a vehicle per a activitats diverses a la classe en comptes del castellà. Això durant el primer cicle d’EGB. Així els alumnes rebrien una part de les classes en cada idioma i tindrien més relació amb l’entorn. Tercer, haurà d’ésser objectiu del sistema educatiu a Catalunya un bilingüisme funcional i pràctic per a tots els alumnes; abans que la catalanització de Catalunya sigui possible, haurem de posar a l’abast dels nostres petits poder escollir entre les dues llengües pel que fa a llur llengua habitual de relació quan siguin grans. Parlar dels factors que fan que una persona que pot escollir entre dos idiomes ho faci en una direcció i no en l’altra, és difícil, ja que cap estudi no s’ha fet sobre aquest punt concret, i aquest buit ens pot resultar car.