11/11/2023

Un acord que marca el terreny del conflicte

3 min
Carles Puigdemont a Brussel·les abans de la roda de premsa en què va anunciar l'acord amb el PSOE, dijous 9 de novembre.

El document signat a Brussel·les per Junts i el PSOE suposa un acord d’investidura i un acord de legislatura condicionat als resultats de les negociacions sobre la canalització i solució del conflicte històric de fons entre Catalunya i l’estat espanyol. L’estabilitat anirà de bracet dels resultats. Es tracta d’un acord marc dinàmic, no estàtic; un acord obert, no tancat. Caldrà analitzar-lo i avaluar-lo de manera continuada. Crec que no té gaire sentit en aquests moments dir si es tracta d’un bon acord o no. Això es veurà en un futur pròxim. Només al final es podrà saber si ha significat o no un acord històric en termes de reconeixement nacional i d’un autogovern mereixedor d’aquest nom.

Un avenç de l’acord el conformen tres condicions prèvies per a la negociació. En primer lloc, el reconeixement de l’independentisme com una opció legítima, no només en la retòrica política dels actors, lleis i institucions, sinó també en el moment d’establir pràctiques pacífiques i democràtiques per aconseguir el seu principal objectiu. La situació actual, en canvi, és el guió d’una comèdia cínica de l’engany. En segon lloc, l’acceptació honesta d’una desconfiança mútua basada sobretot en els reiterats incompliments dels governs centrals, que fa imprescindible la intervenció d’actors internacionals en tasques de mediació i control dels acords. Finalment, una amnistia que inclogui totes les persones enjudiciades per actes relacionats amb el Procés dels últims anys (el seu contingut concret caldrà comprovar-lo en els pròxims dies).

Els negociadors han defugit establir un llistat de temes a tractar. Tanmateix, se'n pot inferir una àmplia agenda que inclou diversos grups temàtics: 1) simbòlics (la llengua en l’àmbit intern, estatal i europeu; l’ús preferent dels símbols nacionals del país; les seleccions esportives, etc.); 2) socioeconòmics (deixar enrere el crònic i injust dèficit fiscal; les inversions i les infraestructures –les reals, no les pressupostades i després no executades–, el port, l’aeroport, la hisenda pròpia, la transició energètica i ecològica, etc.); 3) competencials (capacitat de decisió diferenciada, no com ara, en matèries com educació, sanitat, serveis socials, immigració, habitatge, cultura, política europea i internacional, etc.); 4) canalització de l’aspiració a l’autodeterminació col·lectiva del país. Hi ha molt per triar, negociar i acordar.

Aquest acord suposa l’inici d’una experiència nova. Resultarà decisiu prendre’s seriosament tant les pràctiques institucionals que mostra la política comparada de les democràcies desenvolupades, especialment les de caràcter plurinacional, com els posicionaments que han anat prenent les jurisdiccions europees i internacionals (Nacions Unides, Consell d’Europa, tribunals europeus i de la UE). També seran d’ajuda les actuals teories de la democràcia, que assenyalen els dèficits conceptuals i les ombres pràctiques del liberalisme polític i del constitucionalisme tradicionals en societats presidides per forts components de pluralisme nacional i cultural (drets, institucions i polítiques públiques).

Per part catalana resultarà necessari mostrar una capacitat tècnica solvent en el moment de negociar. Això no hauria de ser un problema, ja que el país compta, afortunadament, amb molt bons professionals dels diferents àmbits (economistes, investigadors, enginyers, politòlegs, metges, juristes, sociolingüistes, etc.). Cal que les constitucions i les lleis s’adaptin als drets i principis emancipadors, i no a l’inrevés. Recordo aquí de nou allò que el Tribunal Suprem del Canadà estableix literalment: que en una democràcia plural i avançada, la Constitució no pot esdevenir una “camisa de força”. Més clar, impossible.

Des de la perspectiva del PSOE, què pot significar l’acord? A banda, naturalment, d’assegurar-se la investidura i, potser, l’estabilitat en la nova legislatura. No sé si des de Madrid se n’adonen gaire, però aquest acord podria fer de Pedro Sánchez un estadista malgrat les seves pràctiques precedents. Els estadistes són polítics que assumeixen riscos per tal d’encarrilar i solucionar problemes estructurals que dirigents anteriors han estat incapaços de solucionar o ni tan sols de plantejar. En relació amb l’històric i irresolt conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol, l’acord incentiva Sánchez a actuar com un estadista, i no com un mer president de govern espanyol més, perfectament substituïble. Al davant té un repte important, però també l'oportunitat de fer història.

La política és segurament l’activitat humana més complexa. Ho és més que la moralitat, la física, l’economia, la bioquímica o les matemàtiques. Estem davant d’una oportunitat de doble sentit. En les dues ribes trobem paisatges de desconfiança. Veurem quin és finalment l’estil i la solidesa del pont que aquest acord vol construir. De moment, tenim uns plànols prometedors, elaborats amb treball i discreció. Però només són plànols. A partir d’ara és l’hora dels constructors.

stats