08/05/2022

Abandonar l’ambició de ser

4 min

La ciutadania europea, malgrat la creixent desigualtat, està establement acomodada. Mai hi ha pressa. La guerra a Ucraïna ho ha demostrat: no s’adopten sancions serioses contra Rússia. Comprar-li gas i petroli suposa un finançament de 1.000 M€/dia per a Rússia. Les conseqüències de no fer-ho serien moderades per a l’economia europea. Implicaria una pèrdua del 2% del PIB per a Alemanya i Itàlia el 2023, i menys en anys posteriors si es prenen mesures com ara la importació de gas liquat a curt termini i un impuls ferm de les renovables a mitjà termini. Seria un dany econòmic suportable per a la UE que resultaria insuportable per a Rússia.

La conseqüència d’aquesta política serà la inestabilitat. Si Rússia no és forçada a retirar-se, el dany a Ucraïna es cronificarà. L’objectiu de Rússia és fer Ucraïna inviable després de la guerra. Tancar-li la sortida al mar és un dany greu per a la seva economia exportadora de primeres matèries. El desplaçament de milions de persones continuarà, no s’iniciarà la reconstrucció i serà difícil aturar l’agressió a altres estats. La inseguretat política tendirà a consolidar-se i es causaran més danys dels ja causats per la guerra.

Probablement la majoria dels europeus coincidirien en aquesta opinió, però no és segur que es reaccioni. Ens acomodem a viure amb nivells alts d’hipocresia i inseguretat. És més senzill, a curt termini.

Les solucions proposades, “Trobem una solució que permeti una sortida digna al president Putin i a Rússia”, són una indecència i un error. Indecència perquè per egoisme es permeten les conseqüències d’una guerra. Error perquè acabada la guerra amb indefinició es crearà una inestabilitat que afectarà la seguretat i l’economia, especialment a Europa.

Avui Ucraïna defensa Europa de l’agressió i la UE transfereix armament de valor econòmic molt inferior a les compres de gas i petroli fetes a Rússia, que financen el manteniment de la guerra. És un cinisme que no aguanta la més mínima anàlisi de l’ètica dels comportaments i les conductes. La por a una tercera guerra mundial no és una excusa creïble. Excusa, que no raó. El cas és que Rússia té un PIB un 16% superior a l’espanyol i un exèrcit que no pot conquerir un territori de la població i extensió d’Espanya. Pot fer la guerra més cruel a Ucraïna -química, nuclear, tàctica- però no pot iniciar una guerra nuclear d’abast mundial. Perquè sap que en qüestió de dies desapareixeria com a estat.

Europa baixa en l’escala del propi respecte i de la rellevància explícita. Això porta a un món bipolar -EUA i Xina- i no a un tripolar, que té els avantatges de ser més estable, tres i no dos poders, i d’aportar una cultura més respectuosa de les llibertats i els drets. El món, amb Europa com a poder, amb voluntat de ser, seria millor, però la condició necessària és practicar-ho, no simplement dir-ho.

Espanya té un problema crònic, agreujat en els últims deu anys. Catalunya representa un 20% d’Espanya. El dèficit fiscal de Catalunya, la diferència entre el que contribueix i rep via despesa corrent i inversions, és del 8% del seu PIB. És massa, fa mal. La desafecció política ha crescut i s’ha creat en els últims deu anys un enfrontament Catalunya-Espanya que és la causa que avui el 70% de la població catalana vulgui un referèndum per decidir si separar-se o no d’Espanya.

Espanya ha tornat als defectes que sempre l’han acompanyat. La manca de respecte per les institucions, l’espionatge, la utilització de la justícia per a fins polítics... Comportaments basats en els fins sense respecte pels mitjans perquè es defensen valors transcendents: “España es una unidad de destino en lo universal”. L’Espanya actual està més a prop de la ideologia de la dictadura que de la Transició: el record del passat portava llavors a una contenció i un respecte polítics ara oblidats.

Això afebleix Espanya com a estat. Els partits d’extrema dreta utilitzen hàbilment la mentida per confondre la ciutadania. Ho van fer abans el comunisme estalinista i el nazisme i més tard el feixisme i el franquisme de manera més elaborada, però no menys eficaç.

La Constitució espanyola està basada en la monarquia representativa. S’ha demostrat que el rei ha fet servir durant anys el seu poder institucional en benefici propi i ha hagut d’abdicar. És una feblesa estructural del nostre marc de convivència política. La corrupció, extensa i profunda, no ha ajudat a generar la confiança necessària en els poders públics.

La comoditat dificulta la reacció de la ciutadania i porta a l’acceptació de les pròpies carències i pors. També aquí Espanya es troba a l’escala de baixada de la manca de respecte per un mateix i la irrellevància.

Els mals d’Europa i E spanya són de la mateixa naturalesa i de diferent intensitat: la comoditat i la manca d’ambició de ser. L’alternativa a la no reacció és la decadència. Hi ha precedents històrics tant per a Europa -Roma al segle IV-, com per a Espanya -la seva pròpia història a partir de segle XVII.

stats