OPINIÓ

Què crida la gent? Porto Cristo independent!

Aquesta setmana ha fet tres anys de la meravella, i també de la ignomínia. Una part del nostre país va ser capaç d’organitzar-se, amb totes les estructures de l’Estat en contra, per dir què volien ser, si una autonomia espanyola o una república independent en el marc de la Unió Europea. La bellesa cívica i humana del que va passar aquell dia roman tan viva a les nostres ninetes com hi perviuen encara les imatges de les forces repressores espanyoles estomacant votants indefensos i desarmats per poder accedir a l’arma del delicte: l’urna plena de vots.

Les ànsies d’emancipació de la gent del Principat de Catalunya em retornen sempre a l’àmbit més estrictament local. Des de fa més d’un quart de segle, els habitants de Porto Cristo s’han organitzat políticament i cívicament per bastir una idea de poble i forjar l’ànsia d’arribar un dia, també, a ser un municipi independent. Avui, dir a un porteny que és manacorí és com que dir a Los Angeles ‘84 a Arvidas Sabonis que és rus. Dos metres vint d’emprenyamenta fan por.

El darrer número de la revista Porto Cristo dedica un ampli reportatge a la possibilitat que Porto Cristo pugui arribar a ser un municipi independent. No és un desig nou. L’any 1995 l’Agrupació Independent de Porto Cristo va obtenir per primera vegada representació a la Sala. Dos regidors que quedaren fora de l’equip de govern, aleshores en mans del PP. AIPC (que té com a lema “Més que un partit, un poble”) va estudiar la possibilitat de la secessió, i la campanya (“Es Port independent”) anava ben de bon de veres. Volien ser independents, perquè se sentien ignorats i menyspreats. El poble sempre tenia un delegat, que, a les ordres dels manacorins, solia ser porteny (“portenyos”, es diu a tot el municipi per referir-se als habitants del Port, en contraposició als “índios”, que són els manacorins que van al Port a fer renou a l’estiu). El sentiment de poble creixia alhora que, al més pur estil abertzale, AIPC controlava també tota la vida civicosocial de Porto Cristo. Les directives a les escoles, la parròquia, l’associació de veïns, la revista del poble, els clubs esportius... Enlloc no hi havia que no s’hi trobàs un representant del partit del Port que tallàs el bacallà. El sentiment “nacional” porteny abastava totes les capes socials i arribava també als nouvinguts de la Península i d’altres indrets del món, però també, atenció, i com passa a totes les colònies, als fills dels manacorins que hi havien anat a viure durant tot l’any aprofitant les cases d’estiu dels seus pares. No debades, el líder actual del partit és nascut a Manacor, i sense arrels portenyes, més que les que hi ha posat d’ençà que hi va anar a viure.

Quatre anys més tard, Miquel Riera, un escindit del Partit Popular, arribava a la batlia havent obtingut un sol regidor. Rebé en la investidura el suport del PSM, del PSOE i, ara sí, d’AIPC. A partir d’aquí, les similituds amb el procés català són apassionants. AIPC, ja a la poltrona del poder, arracona les demandes independentistes i aplica la tàctica pujoliana del peix al cove. Doblers per executar millores, governança de proximitat, i màniga ampla en la gestió del “govern autònom” porteny. Tot això, a canvi del suport imprescindible per formar govern. El 2007, ja en companyia de l’inseparable Antoni Pastor, i qui sap si com una passa més cap a l’autogovern o si com la renúncia definitiva a la independència (ho diu el president Torra, que “la nosa més grossa per a l’independentisme és l’autonomia”) es constituïa la junta de districte de Porto Cristo, un ens sense dotació pressupostària ni capacitat executiva, una espècie de consell de notables que no ha pogut decidir res mai al marge del consistori manacorí i que, quan AIPC ha format part de l’equip de govern, ha tengut una existència si més no testimonial.

Ara, quatre anys després de la moció de censura amb què AIPC possibilità la reconciliació de la dreta manacorina, Miquel Oliver és batle amb el partit porteny fora del Govern. Curiosament, talment com ha passat també amb Convergència, després de la moció de censura, arribaren aspres insinuacions de corrupció, mai demostrades, des de MÉS-Esquerra cap a AIPC.

No ser dins el govern ha estat per a AIPC com si els haguessin retallat l’estatut. I arraconat a l’oposició, ara el partit porteny (sense peixos al cove perquè no queden pescadors al moll: són tots a Cala Bona) torna a fer cantar les sirenes seductores de l’independentisme. El batle Oliver, que es deixa festejar i va veure com Joan Gomila s’abstenia a la seva investidura, està obert a un possible referèndum, si així ho demana el poble de Porto Cristo. L’actual delegat, el manacorí i socialista Sebastià Nadal, és vist com un autèntic governador civil. Un extern que, per més bona fe que hi posi, no pot governar al gust dels portenys, ni amb la sensibilitat amb què senten que ho faria un dels seus. Un delegat que sent que administra una barriada més de Manacor i no un poble amb identitat pròpia.

Mentrestant, els partits contraris a l’independentisme porteny es neguen a reconèixer Porto Cristo com un poble. En tot cas són un “nucli poblacional”. Us sona de res? Catalunya per al nacionalisme espanyol no podrà ser mai considerada una nació, en tot cas una “nacionalitat”. I encara més, en parlar de referèndums, Maria Antònia Sansó, líder del PP, diu que sí, que se’n pot fer un, de referèndum, però que hi puguin votar tots els manacorins. Us sona de res, una altra vegada?
Què vol, el poble porteny, idò? Independència? Votem. Però què s’estima més, AIPC? Tenir un poble independent i qui sap si esvair-se com a partit com s’ha esvaït la Convergència pujoliana? O tornar a governar amb la dreta manacorina tot recordant que “seria més feliç al seu costat”? La gent portenya va alçurada i estan ofesos per la situació “proscrita” del seu partit. AIPC té més a prop que mai demostrar que la felicitat completa du el color d’un nou municipi a Mallorca. De cala Anguila al Baviera, i del Baviera a cala Petita. Vuit mil ànimes lliures. Un vint per cent del territori manacorí escapçat. Un nou poble amic dels manacorins, com amic és avui el Sant Llorenç segregat fa cent anys.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF