Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

“No estáis solos”

Sempre he tengut el costum de no escriure mentides. Deu fer més de quinze anys que escric aquí i allà. De vegades per ignorància, de vegades perquè m’han enganat, de vegades per precipitació, he faltat a la veritat. Quan m’ha passat he demanat sempre disculpes. La veritat es pot interpretar, i això m’encanta. Seria molt avorrit, si no fos així. Però no es pot tergiversar, deformar o transformar la realitat per fer-la convergir cap als propis interessos.

El procés d’independència de Catalunya és ja en el darrer estadi i l’escalada de tensió ha arraconat els elements més racionals i ha fet aflorar els més anímics i sentimentals. Els nirvis col·lectius espanten, perquè les masses esdevenen multituds incontrolables per a les mans de les organitzacions.

Però alerta, jo hi vaig ser. Diumenge passat vaig ser a Barcelona. Vaig dur la sort que cap dels dos col·legis on vaig passar les hores va sortir guanyador en la macabra ruleta russa de la policia espanyola. No obstant això, fins ara, tret d’alguns tuits escadussers, no n’he pogut escriure res. En primer lloc pel xoc emocional esdevingut arran de l’acumulació de tensió durant aquelles llarguíssimes vint-i-quatre hores. I segonament, i sobretot, per l’enfilall de mentides, falsedats i agressions verbals proferides pel rei Borbó, pel Govern espanyol –liderat en aquest rànquing absurd pel seu president Mariano Rajoy i per Soraya Sáenz de Santamaría o el ministre Zoido–, per representants del Partit Popular com Rafael Hernando, Xavier Garcia Albiol o Enric Millo i fins i tot per membres del PSOE com el mateix Pedro Sánchez. Entre tots, han volgut canviar-nos la realitat davant la cara. Ens han dit que les víctimes eren ells. Ens han etzibat que els bèsties érem nosaltres. Ens han acusat de radicals, de fanàtics, de nazis, de violents. Tenen a la boca dia sí i dia també el “cop d’estat”.
Començaré per aquí. Segons el 'Gran Diccionari de la Llengua Catalana', un cop d’estat és una “tècnica d’accés al poder polític per part d’un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses”. Per no ser acusat de sectari o partidari, afegesc aquí també, traduïda, la definició que aporta el 'Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española': “Actuació violenta i ràpida, generalment per forces militars o rebels, per la qual un grup determinat s’apodera o intenta apoderar-se dels ressorts del govern d’un estat, tot desplaçant les autoritats existents”. Aquí ningú s’intenta apoderar de res. Els catalans no tenim armes. Les úniques que tenim són les dels Mossos d’Esquadra, que precisament han procurat aquests dies de fer regnar la pau als nostres carrers. Les úniques armes que hem vist als carrers han estat les de la policia i la guàrdia civil espanyoles. Escuts, cascs amb visera, porres i escopetes per llançar pilotes de goma. I ràbia, molta ràbia. Cans de caça. Bèsties ensinistrades per fer mal de la forma més professional possible. Vengueren als nostres carrers a alterar l’ordre públic. I parl amb coneixement de causa.

Vaig dormir al CCCB. Poc més tard de les nou va sortir una al·lota a informar-nos d’uns problemes informàtics que ens impedien començar la votació. Ens va advertir que la policia espanyola havia començat a actuar, us transcric les seves paraules, que va pronunciar al pati de l’edifici, enmig d’un silenci corprenedor, sota la pluja que camuflava alguna llàgrima: “Vénen amb molt males maneres. Si vénen, resistència pacífica; si agafen urnes o papers, que se’ls enduguin; no us hi resistiu; no hi torneu; nosaltres no som com ells, som gent de pau”. Acabà i aplaudírem. Sense banderes, sense consignes, sense gaire més festa que mostrar la papereta del vot mans enlaire. Haguérem d’arribar a prop de les onze per poder votar. Entraren els primers els presumptes escuts humans, homes i dones amb cadira de rodes, amb gaiatos, que després de la votació eren rebuts al vestíbul del CCCB amb aplaudiments i llàgrimes. Alguns alçaven les mans saludant, molts ploraven, d’altres reien. Però tots, tots, deien “gràcies”, amb la veu trencada, amb el cor alleujat, amb la història de les seves famílies i el seu país a l’esquena corbada de tants d’anys.

Vaig plorar molt, en veure’ls sortir. Vaig plorar molt, aquell dematí, pensant que hi eren, aquells vellets, per votar, i que ho feien amb orgull i determinació, amb agraïment i projecció de futur per als qui els han de succeir en el camí de la vida. I he viscut amb ansietat –només alleujada per la sobrietat sàvia i reposada de Vicent Partal– la teringa de mentides indignes dels governants espanyols i les amenaces del seu rei, que, en comptes d’oferir-se com a mitjancer, es parapetava rere el fanatisme malalt del seu govern i reconeixia, així, l’entitat sobirana del poble català. Va ser Felip de Borbó, amb aquell ignominiós “no estáis solos” adreçat als unionistes de Catalunya, qui ens va proclamar la independència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF