El 25% a garrotades
“El govern [d’Espanya] i la Generalitat acorden incomplir el 25% de castellà als col·legis catalans”, “Aragonès i Sánchez pacten incomplir el 25%”, i d’altres per l’estil, han estat titulars de la premsa nacionalista espanyola els darrers dies. Són la reacció (aquesta gent es passen la vida reaccionant) a les declaracions del president Pere Aragonès en l’entrevista que li va fer Laura Rosel la setmana passada a TV3, en què va afirmar que la taula de diàleg ha donat com a fruit, de moment, un “acord pel català” que significa que “no ens impugnin la llei”, en referència a la llei del català a l’escola, aprovada enguany pel Parlament. Tampoc ha faltat la resposta política: el líder del PP, Núñez Feijóo, ha exigit a Pedro Sánchez que expliqui immediatament si existeix aquest pacte amb Aragonès per incomplir la mesura del 25% a les aules dictaminada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ja que, segons Feijóo, “els drets lingüístics dels nens i les nenes catalans estan per damunt de la seva obsessió [de Sánchez] per resistir a la Moncloa al preu que sigui”. Cal recordar que el PP i Ciutadans tenen presentats (i admesos) sengles recursos d’inconstitucionalitat contra aquesta llei davant del TC, i que Vox també en va presentar un contra el decret llei que rebutja l’establiment de percentatges en l’ensenyament de les llengües a les aules.
Naturalment, podem qüestionar (cal que qüestionem) si discutir el marc jurídic del català ha de ser la funció de la taula de diàleg, i també la credibilitat dels acords amb el govern d’Espanya, en matèria lingüística i en qualsevol altra. Però subratllem ara que aquesta demagògia repulsiva sobre (i contra) la llengua catalana serà previsiblement part del menú diari durant tot el cicle electoral (municipals i autonòmiques al maig, i generals al novembre) que ens espera l’any 2023. Ho repetirem les vegades que calgui: l’actitud bel·ligerant del nacionalisme espanyol contra la diversitat lingüística i cultural, i molt especialment contra la llengua catalana i la cultura que es fa en aquesta llengua, és una anomalia democràtica greu.
Ho és perquè significa una agressió (constant i sostinguda, i suportada des dels poders de l’Estat) contra els drets lingüístics de la ciutadania, però no en els termes que vol fer creure Feijóo, sinó exactament en els contraris: som els catalanoparlants (nenes i nens i adults i ancians, de totes les edats, mides i colors) els que veiem vulnerats i escatimats els nostres drets lingüístics, dia sí i dia també. El que fan Feijóo i la resta d’odiadors de la diversitat és allò tan vell de capgirar els papers i voler presentar l’agressor com a agredit. Amb pactes conjunturals entre governs o sense, és necessari que tots entenguem que ser menystinguts en el nostre dret a parlar, estudiar o expressar-nos en català és tan greu com ser menystinguts pel nostre color de pell, sexe o religió. I que cal que ho recordem, ara que en els propers mesos tornarem a sentir tot tipus d’insults i imprecacions per aquest motiu.
