13/5: Caure al buit

Si dos caminen lligats per un penya-segat, hi ha un moment que es multipliquen les possibilitats de caure junts al buit: quan algú comença a fer números i a pensar que potser el buit no és tan buit, que potser caure no és tan greu, que podem caure sense prendre mal o que l’adversari hi prendrà més mal que nosaltres. Esquerra i Junts han anat caminant pel penya-segat donant-se empentetes temeràries i acostant-se perillosament al buit. Em pensava que eren estratègies de negociació. I que els que deien que seria millor caure al buit d’unes noves eleccions també ho deien per estratègia. Però ara començo a pensar que algú s’ho creu. I si és així, caurem. I prendrem mal. Ara hi ha al Parlament tres forces similars i per governar cal que dues es posin d’acord. No se m’acut què pot passar en unes noves eleccions que millori aquest panorama. Amb sort quedarà igual. Amb mala sort, pitjor. L’únic actiu pràctic de l’independentisme és ara la majoria parlamentària que permet governar les institucions catalanes. Si es perd això es perd molt. Es pot caure per accident. Es pot caure perquè és impossible caminar més. Però seria absurd caure perquè no ens fa por el buit o ens atreu. I ja es poden fer tants números com es vulguin: el que hi ha és el buit.

Vicenç Villatoro és escriptor